Per amor a la mentida

Importa molt si el baró de Münchhausen és invenció o figura històrica? Basta saber que el mite de Münchhausen, com a contador d’històries rocambolesques, va prosperar a l’Europa del Segle de les Llums. Al baró el rebien als millors salons. Es buidaven ampolles mentre ell s’esplaiava amb les seves presumptes expedicions. Contra el que manava la raonable Aufklärung (el moviment de la Il·lustració germànica), les sortides del baró es rendien a l’humor absurd. És exemplar l’episodi on Münchhausen, muntat a cavall, cau en un sorramoll i se n’allibera (ell i el seu Rocinante) estirant fort ...

Importa molt si el baró de Münchhausen és invenció o figura històrica? Basta saber que el mite de Münchhausen, com a contador d’històries rocambolesques, va prosperar a l’Europa del Segle de les Llums. Al baró el rebien als millors salons. Es buidaven ampolles mentre ell s’esplaiava amb les seves presumptes expedicions. Contra el que manava la raonable Aufklärung (el moviment de la Il·lustració germànica), les sortides del baró es rendien a l’humor absurd. És exemplar l’episodi on Münchhausen, muntat a cavall, cau en un sorramoll i se n’allibera (ell i el seu Rocinante) estirant fort dels propis cabells.

De proeses de caçador, n’acumulava unes quantes. Una, quan troba un cérvol i, com que ha esgotat les bales, carrega l’escopeta amb pinyols de cirera; no l’abat, però al cap d’uns mesos el retroba amb un cirerer que li neix entre el banyam. En una altra ocasió, la muntura del baró és partida en dos i la part concupiscible (posem-nos platònics) se les apanya per fecundar una bandada d’eugues. Més i tot: el baró travessa els núvols aferrat a una bala de canó, va a petar a la panxa d’un leviatan mediterrani, visitant la lluna testimonia els costums selenites, i un llarg i mentider etcètera. Les fabulacions de Münchhausen van cobrar tanta fama que van acabar circulant en lletra impresa. Ho van fer de la mà d’autors que les tenien per un material de primera o s’interessaven pel rèdit degut a l’home que les havia originat.

De totes les versions a disposició dels lectors, l’editorial Males Herbes s’ha decidit per la del prussià Gottfried August Bürger (1747-1794), tot considerant-la la d’acabats literaris més fins. L’ha acompanyat dels aiguaforts de Gustave Doré, que (quina casualitat) també va burinar els deliris del Quixot. Relligades en la forma imperfecta d’un llibre, Les aventures del baró de Münchhausen manquen d’un fil conductor (si ens entauléssim amb el baró de les mil anècdotes, no li exigiríem tal cosa) i renuncien a la didàctica il·lustrada (qui la necessita?). Tampoc satiritzen el poder (això sap greu). Seguim els passos del baró i ens fan riure els gags inesperats que protagonitza sense perdre la flegma ni les bones maneres.

La manera com divertim els coneguts ha variat al llarg del temps: els acudits dels nostres avis pintaven unes vinyetes que no tenen res a veure amb les bromes dels nostres pares. Expliquem acudits nosaltres? Enviem conyes, piulem, potser. La cosa còmica s’adapta a les circumstàncies. O sigui que els fets de Münchhausen són un document valuós per recordar què feia gràcia a una altra gent.

Com el terror i l’erotisme, l’humor informa de la cosmovisió dels avantpassats. I l’humor sol exigir hipèrbole, i la hipèrbole precisa que faltem a la veritat. A Els viatges de Marco Polo s’hi cola, per exemple, alguna fantasia prudent. Els testimonis escrits dels colons europeus no són lliures de prejudici ni invenció. Al Gulliver, Jonathan Swift recorre a la literatura de viatges que, al segle XVIII, permetia que les llacunes cartogràfiques occidentals s’omplissin d’inexactituts que el lector perdonarà. Qui viatja ho explica desorbitant l’anecdotari. En català mantenim la dita tenir molta terra a l’Havana en record dels indians que tornaven amb peripècies magnificades. Del baró viatger, justament, volem escoltar una farsa meravellosament immoderada i recordar que la literatura no sempre està consagrada al verisme.