Alguna cosa no fem bé

Esperàvem que el cel digués prou per sortir del mar i buscar refugi. No teníem pressa. Passàvem l'estona veient com els bars recollien les terrasses i els turistes corrien a aixoplugar-se del que havien jutjat malament i serien més de quatre gotes. El carrer del Mar no trigava a inundar-se. Amb prou feines passava una mitja hora. Els botiguers s'arremangaven els pantalons per abaixar les persianes, els veïns protegien les portes i alguns turistes decidien que la tempesta no els espatllaria les vacances i s'enfilaven als matalassets inflables per arribar a l'hotel.

Els setembres eren aix...

Esperàvem que el cel digués prou per sortir del mar i buscar refugi. No teníem pressa. Passàvem l'estona veient com els bars recollien les terrasses i els turistes corrien a aixoplugar-se del que havien jutjat malament i serien més de quatre gotes. El carrer del Mar no trigava a inundar-se. Amb prou feines passava una mitja hora. Els botiguers s'arremangaven els pantalons per abaixar les persianes, els veïns protegien les portes i alguns turistes decidien que la tempesta no els espatllaria les vacances i s'enfilaven als matalassets inflables per arribar a l'hotel.

Els setembres eren així a Malgrat quan era petit. I van seguir sent així. Les llevantades al Maresme no eren fenòmens estranys, i encara menys després d'agostos càlids i xafogosos. Però l'acció humana va acabar fent els seus efectes insuportables: es va descarregar ciment d'una punta a l'altra de la costa, es van urbanitzar les rieres, es van construir grans infraestructures marítimes o es va fomentar el turisme de masses. El creixement econòmic va impedir veure l'altre costat de la moneda: la pèrdua de platges i els costos de refer-les cada any, els pous salats o les destrosses després de cada temporal.

Però era setembre. I les conseqüències dels temporals van passar a assumir-se gairebé amb naturalitat. Ara és gener. Ni de bon tros soc el més vell del lloc, però el màxim que aconsegueix la meva memòria és veure la platja nevada al començament dels vuitanta. Ni ponts enfonsats, ni la Tordera desbordada. Truco a alguns veterans i es remunten molt enrere per buscar algun episodi semblant.

No soc cap científic, però la natura no ha deixat d'enviar-nos senyals que alguna cosa no estem fent bé. Ara el Glòria ens ha clavat una bona cleca. Els qui sí que en saben, de ciència, ens adverteixen que el litoral serà una gran víctima del canvi climàtic: el nivell del mar pujarà i els temporals seran més forts i més freqüents. La tempesta perfecta en una costa maltractada per l'afició al ciment. La pregunta és si hi ha algú que assumirà i actuarà davant de tots aquests avisos o a curt termini es repararan només les destrosses i el Govern seguirà fent impossible el significat de les paraules amb plans contra el canvi climàtic basats, com va informar aquest diari, en “compromisos voluntaris”.