‘Esperant Godot’, per fi a la Beckett
El moment polític afegeix una inquietant vigència al pervers text del Nobel irlandès
Missió complerta. Malgrat portar el seu nom, la Sala Beckett feia tres dècades que esperava Godot. I el seu primer muntatge d'Esperant Godot, amb el qual celebren un doble aniversari —els 30 anys de l'obertura de la sala barcelonina i de la mort de Samuel Beckett—, arriba en un moment polític i social tan tens, negre i confús que afegeix una vigència inquietant al críptic, enrevessat i pervers text del genial dramaturg irlandès. Godot —l'obra, no el personatge que no arriba mai— per fi...
Missió complerta. Malgrat portar el seu nom, la Sala Beckett feia tres dècades que esperava Godot. I el seu primer muntatge d'Esperant Godot, amb el qual celebren un doble aniversari —els 30 anys de l'obertura de la sala barcelonina i de la mort de Samuel Beckett—, arriba en un moment polític i social tan tens, negre i confús que afegeix una vigència inquietant al críptic, enrevessat i pervers text del genial dramaturg irlandès. Godot —l'obra, no el personatge que no arriba mai— per fi ha arribat a la Beckett en un muntatge dirigit per Ferran Utzet, amb Nao Albet i Pol López com a extraordinària parella protagonista.
La nova traducció, a càrrec de Josep Pedrals, és la primera clau de l'èxit del muntatge. El títol, que perd la paraula tot per quedar-se en Esperant Godot, ja és una declaració d'intencions. Les paraules de Beckett poden i han de deixar l'espectador fora de combat, cal clavar-les com a dards que, en la diana aparent de l'absurd existencial, amaguen reflexions, sentències, sentiments i actituds vitals colpidores.
Tot a Esperant Godot —en l'obra, i en aquest nou muntatge de manera molt especial— és qüestió de ritme i sentit musical. La traducció al català fresc, actual i proper de Pedrals, més poeta que traductor, renova el llenguatge; sense menysprear la traducció canònica de Joan Oliver, dona un vol musical més àgil i flexible a les paraules de Beckett sense trair les seves obsessives acotacions.
Hi ha poesia, claredat, senzillesa en la neta escenografia de Max Glaenzel i en la il·luminació de Paula Miranda: és perfecta perquè no hi sobra res ni s'hi troba res a faltar; un arbre sense branques, una pedra, un camí que no va enlloc, un paisatge mínim que serveix Beckett sense distreure el públic del que és essencial: el ritme de la narració, el talent dels actors donant el just vol musical a les paraules a través dels matisos de la veu, la gestualitat i l'enginy del clown, amb senzillesa fins i tot en els pics de més histrionisme.
Ferran Utzet es lliura a aquest Beckett inesgotable jugant amb el text i, des del respecte a les normes que imposa el referencial autor irlandès, deixa llibertat i espai propi a la frescor, la naturalitat i la sensibilitat dels actors.
Veient i escoltant el treball meticulós en la dicció, en la gradació de la intensitat vocal, en la netedat del gest, Nao Albet (Estragó) i Pol López (Vladimir) semblen instrumentistes virtuosos fent front a un llarg i extenuant duo de càmera —gairebé dues hores de ritmes complexos i canviants— en el qual donen vida a dos rodamons molt més joves del que va pensar Beckett. Curiosament, les seves reflexions no grinyolen, ni les més profundes i serioses, ni les ingènues i eixelebrades: en aquest muntatge, la joventut dels personatges, que resta solemnitat a les paraules, obre noves perspectives a l'imaginari beckettià.
La potent sonoritat i presència física d'Aitor Galisteo-Rocher, amb els aires fers del domador de la Lulú, d'Alban Berg, i la imponent disciplina gestual de Blai Juanet aporten una potent càrrega energètica a un repartiment completat pels nens Martí Moreno i Eric Seijó.