Multireincidents: “Targeta vermella”

Diuen que a Barcelona no hi havia hagut mai tanta inseguretat com ara. Pablo Casado ha arribat a afirmar que en aquesta ciutat no podem sortir al carrer sense por que ens apunyalin. L’explotació política de la por, encara que sigui amb mentides apocalíptiques com aquesta, és un recurs característic de les estratègies ultraconservadores quan són a l’oposició. Saben que no totes les pors són iguals pel seu origen ni per qui en pateix. La por, generalment, es produeix per agressions criminals sense connexió entre elles, que es podrien haver produït igualment a qualsevol altra ciutat. Per exemple,...

Diuen que a Barcelona no hi havia hagut mai tanta inseguretat com ara. Pablo Casado ha arribat a afirmar que en aquesta ciutat no podem sortir al carrer sense por que ens apunyalin. L’explotació política de la por, encara que sigui amb mentides apocalíptiques com aquesta, és un recurs característic de les estratègies ultraconservadores quan són a l’oposició. Saben que no totes les pors són iguals pel seu origen ni per qui en pateix. La por, generalment, es produeix per agressions criminals sense connexió entre elles, que es podrien haver produït igualment a qualsevol altra ciutat. Per exemple, quan la por es genera per una successió d’homicidis o assassinats com els d’aquest estiu a Barcelona, o per notícies de violadors solitaris o de manades, de robatoris en domicilis o de furts de carteristes. Són pors diverses, que generen diferents sensacions d’inseguretat i que requereixen polítiques de prevenció i seguretat específiques i diferenciades. Malgrat tot, aquestes estratègies ultraconservadores simplifiquen tota aquesta barreja de pors i inseguretats dispars i acaben culpabilitzant de problemes tan diversos, en primer lloc, alcaldes i alcaldesses per ser els responsables polítics més propers, més accessibles. Se’ls exigeix que alleugin les pors, que vencin la inseguretat posant més policies i més penes de presó, sabent que no poden canviar les lleis ni manen en la policia judicial.

Quan aquestes estratègies ultraconservadores passen de l’oposició a la majoria parlamentària irrompen amb entusiasme en una espiral creixent de severitat de les penes. Endurir el Codi Penal és gratis i dona vots. Això va fer Rajoy amb la seva reforma del Codi Penal el 2015. Pretenia “oferir resposta als problemes que plantegen la multireincidència i la criminalitat greu”. Per als crims més greus va establir la nova pena de presó permanent revisable, i per als petits furts realitzats per carteristes multireincidents les penes lleus van canviar per presó d’un a tres anys. Amb aquesta severitat es pensava que s’havia vençut definitivament el crònic problema de seguretat ciutadana.

Però un cas de mínima importància va ensorrar aquella sensació de victòria. A la Rambla un carterista belga condemnat anteriorment per tres petits furts va intentar, sense èxit, robar un mòbil barat a un turista anglès. El van enxampar. El jutjat li va aplicar la reforma legal de Rajoy, el va condemnar a vuit mesos de presó, hi va haver recursos i, finalment, l’assumpte va arribar fins al Tribunal Suprem. L’assumpte era insignificant, però els criteris per interpretar la llei eren tan contraposats que el Suprem va haver de reunir el ple. Eren 17 magistrats, presidits per Marchena. Va ser impossible arribar a la unanimitat. El president, i 10 jutges més, van estimar que aquella petita delinqüència multireincident requereix “una teràpia social orientada a la rehabilitació en lloc de recórrer a la severitat punitiva”. I van concloure que aplicar-li al carterista una pena d’un a tres anys de presó per robar sense violència per un valor de menys de 400 euros, basant-se únicament que abans ja havia estat condemnat tres vegades per fets similars, és contrari al principi constitucional de proporcionalitat. Proporcionalment, aquella petita substracció sense violència és menys greu que altres delictes que tenen aquesta mateixa pena, com són els delictes de lesions, els abusos sexuals, les tortures no greus, les estafes inferiors a 50.000 euros o els delictes societaris, clàssics delictes de coll blanc. Per evitar aquella desproporció el van condemnar només a una multa. El magistrat Llarena va redactar un vot particular de disconformitat, de valor únicament testimonial, al qual es van adherir cinc magistrats més. Segons el seu parer, per als carteristes i furtadors professionalitzats cal la pena de presó de fins a tres anys perquè no hi ha cap altre instrument menys perjudicial per dissuadir-los. I concloïa: “En utilització d’un símil futbolístic, ens trobem davant d’una targeta vermella per acumulació de targetes grogues”.

La sentència majoritària del Suprem és l’única que val, i és la que han d’aplicar els tribunals inferiors en casos similars. Però el desacord insuperable a l’Alt Tribunal reflecteix un permanent debat social i jurídic. Per a uns preval la perspectiva històrica del dret penal humanitari, que aconsella proporció entre la gravetat del delicte i la severitat de la pena. Altres prioritzen el clamor de la por demanant escarment, exigint una prolongada eliminació temporal, la “targeta vermella”. Els qui instiguen aquest clamor populista saben que l’excés de severitat és inútil, que només calmarà la por temporalment. Es van augmentar les penes el 2015 i hi continua havent crims horribles i incomodíssims carteristes i furtadors. Segons el criteri dissuasiu de la “targeta vermella”, caldria tornar a apujar les penes. I fins quan, fins quant pujaran?