El Sónar eleva el poder llatí

Era estrany entrar a l’escenari principal del Sónar nocturn i escoltar reggaeton, i no una cançó, una mostra, sinó unes quantes. Punxava Fake Guido, productor entre d’altres de la Bad Gyal que a la tarda havia triomfat al Village. Era també estrany no sentir anglès a tort i a dret i en canvi veure tants veïns expectants. Alguna cosa ha passat al Sónar que enfilava la recta final: el festival que avança cap al futur no ha donat l’esquena al present, a aquesta música llatina que ja havia estat en altres edicions, però que en aquesta aconseguia l’avantguarda del cartell amb una primera figura de ...

Era estrany entrar a l’escenari principal del Sónar nocturn i escoltar reggaeton, i no una cançó, una mostra, sinó unes quantes. Punxava Fake Guido, productor entre d’altres de la Bad Gyal que a la tarda havia triomfat al Village. Era també estrany no sentir anglès a tort i a dret i en canvi veure tants veïns expectants. Alguna cosa ha passat al Sónar que enfilava la recta final: el festival que avança cap al futur no ha donat l’esquena al present, a aquesta música llatina que ja havia estat en altres edicions, però que en aquesta aconseguia l’avantguarda del cartell amb una primera figura de la música urbana en castellà. I va ser un èxit absolut.

En consideració a la seva condició d’estrella, Bad Bunny va sortir amb un quart d’hora de retard, una cosa que gairebé mai no ocorre al Sónar. Que el festival no es traïa programant-lo va quedar clar ja amb la disposició de l’escenari, mostrant un discjòquei que llançava les pistes instrumentals i un recitador, Bad Bunny, arrodonint una posada en escena típica del hip-hop, un dels gèneres més cuidats del certamen. Va sortir l’estrella cridant l’atenció, cobert amb una guerrera i pantalons de camuflatge, màniga llarga, botes, barret amb mosquitera i ulleres de sol. Impossible veure-li la cara, només la seva veu estranya, nasal, com de tómbola, certificava que era ell. I va desencadenar l’èxtasi. Mentrestant, l’hangar del SónarClub ja era tan ple com amb Underworld la vigília, i molt més atapeït que amb Stormzy també la vigília. Alguna cosa ha canviat.

I aquesta alguna cosa és la música llatina, que amb artistes com Bad Bunny s’apropa al reggaeton, a les balades pop i al trap sense solució de continuïtat. Si els brasilers parlen d’MPB (música popular brasilera), bé es podria parlar ja d’MLC (música llatina contemporània) per definir la sopa rítmica pròpia d'artistes com Bad Bunny. Amb un repertori minat amb èxits, des de la gran ‘Estamos bien’ a clàssics llatins com ‘Te boté’, passant per ‘Mía’, en la qual una estrella anglo com Drake canta en castellà, “apropiacions” com la d’‘I Like It’ de Cardi B o l’última ‘Calladita’, Bad Bunny va galvanitzar una audiència que, cosa també insòlita al Sónar, es va deixar sentir a través de la gola dels assistents. Fins i tot quan Bad Bunny va entonar el ‘Ricky renuncia’ amb què es demana la dimissió del governador de Puerto Rico, el seu país i el de moltes de les assistents. El poder de la música llatina és aquí, i qui no se’n vulgui adonar serà atropellat.

Bany de realitat

I això ha passat en un any en què el Sónar ha rebut un bany de realitat i ha sobreviscut. Que es tracta d’un dels millors, si no el millor, festival d’Espanya i dels més importants del món (obre seus a Mèxic i Atenes) és una evidència, la mateixa que el situa com un client, i no prioritari, per a la Fira que l’allotja i que l’ha canviat aquest any de dates sense que li tremoli el pols ja que el negoci és superior amb altres certàmens. Avís per a navegants. D’altra banda, també ha quedat clar que malgrat la garantia del seu nom com a festival, si no hi ha prou caps de cartell, com aquest any, el públic afluixa. En suma, el Sónar és capital i Barcelona el necessita, però els que manen a la plaça creuen que hi ha altres coses que almenys són tan importants com un festival que, atès el seu canvi d’accionariat, alguns poden deixar de percebre com el projecte exclusiu de tres brillants emprenedors locals.