Els terribles delictes de Manuel Valls

Manuel Valls arrossega una gran motxilla de crims terribles. Parla català amb deix francès. És ontològicament republicà però respecta la Monarquia democràtica espanyola. Té una xicota rica i simpàtica, i no ho amaga. Ve de cursar política en un país veí i exerceix sense empatx d'europeu a casa seva. Ha exercit com a dirigent socialista però no escup el seu antic partit.

Més. Forma una candidatura sense sotmetre's a la formació (Ciutadans) que li dona suport. Erra acudint a una missa negra a la madrilenya plaça de Colón, però no puja al podi. I a més censura el seu líder (Albert Rivera) ...

Manuel Valls arrossega una gran motxilla de crims terribles. Parla català amb deix francès. És ontològicament republicà però respecta la Monarquia democràtica espanyola. Té una xicota rica i simpàtica, i no ho amaga. Ve de cursar política en un país veí i exerceix sense empatx d'europeu a casa seva. Ha exercit com a dirigent socialista però no escup el seu antic partit.

Més. Forma una candidatura sense sotmetre's a la formació (Ciutadans) que li dona suport. Erra acudint a una missa negra a la madrilenya plaça de Colón, però no puja al podi. I a més censura el seu líder (Albert Rivera) per equivocar-se en l'objecte del cordó sanitari: la gent vermella de Pedro Sánchez i no els del partit ultra, Vox.

A un tipus així, capaç d'exercir el lliure albir, d'equivocar-se i encertar segons sigui el dia, de trencar les aigües estancades de l’afició a mirar-se el melic que amenaça la sempre cosmopolita Barcelona, a un tipus així cal negar-li el pa i la sal, la ciutadania, la interlocució, i si convé, l'existència.

Afortunadament algú ho ha comprès. Ha estat el candidat de moment aparcat a l'alcaldia de Barcelona, el neòfit d'Esquerra Republicana i gran trànsfuga del socialisme català que va contribuir a fundar, l'home que predica cada dia la inclusió, la cohesió i el pactisme. Ernest Maragall.

Tenim la sort que no només dissecciona la maldat intrínseca del seu antic correligionari, sinó que la reitera obsessivament. Un dia Manuel Valls pertany als “carcellers”, se suposa que dels polítics presos, però no explica per què. Un altre, la seva oferta de vot gratuït a qualsevol candidat a alcalde que no sigui separatista suposa una “hipoteca” i a més, ai, ai, ai, tan perversa com la dels bancs: "amb lletra petita!". L’endemà el situa entre la “dreta reaccionària i minoritària”.

Però amb tot això no n’hi ha prou, acceptar el seu suport implica “negar la sobirania de Barcelona", com si un vot no valgués en democràcia tant com qualsevol altre... I el millor: “No podem acceptar que es blanquegi” Valls, sosté. Serà que aquest rival no només es comporta com a pecador, sinó que és en si mateix un delicte a blanquejar. Igual que el PSC s'ha erigit en la “sucursal de la vergonya” i la “negació del diàleg”.

Amb tanta capacitat de desplegar afecte i empatia als qui no pensen com ell, li esperen al trànsfuga denses jornades de glòria i felicitat.