Mor Josep Maria Blanco, l’últim dibuixant del ‘TBO’

La família Ulisses va tenir dos pares: 537 historietes i 7.936 vinyetes de les mítiques aventures d'un dels clàssics del còmic espanyol. Les que es van publicar principalment entre el 1968 i el 1981, no van sortir de les mans del seu creador, Benejam, sinó de les de Josep Maria Blanco, que el va substituir quan el primer ja no podia fer-les per problemes de salut. “Anava a casa seva a rectificar-li les pàgines i els dibuixos, ja no li sortien ni a llapis ni a ploma”, recordava Blanco, que pagava així, anònimament, la generositat de Benejam, l'únic que s'havia interessat pels seus dibu...

La família Ulisses va tenir dos pares: 537 historietes i 7.936 vinyetes de les mítiques aventures d'un dels clàssics del còmic espanyol. Les que es van publicar principalment entre el 1968 i el 1981, no van sortir de les mans del seu creador, Benejam, sinó de les de Josep Maria Blanco, que el va substituir quan el primer ja no podia fer-les per problemes de salut. “Anava a casa seva a rectificar-li les pàgines i els dibuixos, ja no li sortien ni a llapis ni a ploma”, recordava Blanco, que pagava així, anònimament, la generositat de Benejam, l'únic que s'havia interessat pels seus dibuixos quan es va presentar a la redacció del TBO, el 1951. Blanco, que no tenia personatges fixos, però que va acabar creant la sèrie sobre indígenes africans Los kakikus (1963) i, ja jubilat, les seves composicions d'escenaris emblemàtics de Barcelona carregats de multituds, va tenir la sort de treballar amb la vella guàrdia del mític TBO, la d'Opisso, Urda, Muntañola, Sabatés o Coll. Amb la seva defunció dimecres passat, segons ha transcendit aquest dijous, als 92 anys, se'n va l'últim dels històrics de la gran capçalera que va donar nom a un gènere.

Que Blanco (Barcelona, 1926) sabés exactament el nombre de vinyetes que va fer durant aquests 13 anys era deformació professional: després de passar per aprenent de pastisser (l'ofici del seu pare), va ser administratiu en una notaria i va acabar de cap de comptabilitat al Banco Hispano Americano; allà va conèixer Manuel Urda, que el va animar, amb Coll, a mostrar els seus treballs al TBO. “Vaig portar-hi autèntics desastres, imitacions del que es publicava a Pulgarcito i al mateix TBO”, recordava qui de petit ja mostrava certa habilitat pel dibuix, reproduint en els deures el que havien fet el diumenge abans o el menjador de casa, una destresa que va estar a punt de portar-lo, becat, a estudiar l'ofici a Rússia quan arribava el desenllaç de la Guerra Civil.

El mundo se ríe, per a Pulgarcito (1947), o Patam Plaff i El loco Perico, per a Garabatos (1950), van ser els primers treballs públics de Blanco abans d'incorporar-se al mític TBO. Refugiat en una taula apartada del no menys mític i desaparegut cafè de l'Oro del Rhin, el detallista i perfeccionista dibuixant planificava cada dilluns a la tarda unes historietes en què ho controlava tot: guions, textos i coloració. I aquí van sorgir Los kakikus (1963), la seva sèrie potser més coneguda sobre uns indígenes africans, sí, amb extremitats filiformes, morros vermells prominents i faldilles de fulles verdes, però molt més llestos que els blancs. “Tothom tocava temes de colonialisme, però jo vaig intentar humanitzar-los”. També crearia, en els reversos en blanc dels papers del banc que mai va abandonar, la sèrie Otto el cañón (1966, tot i que no es va publicar fins molt més tard, el 2014) i des del 1968, la suplència de La família Ulisses.

Com que en la seva època només es pagava “un duro per vinyeta i s'havia de ser pràctic”, de manera que solia fer “vinyetes d'un sol moviment, fins a concretar 32 amb una conclusió”, no va ser fins que es va jubilar que Blanco va començar a plasmar una de les seves passions, les escenes amb multituds. Aflorava així una passió infantil, els dibuixos d'Opisso en general i de les seves famoses vinyetes plenes de gent, en particular, que tant agradaven al seu pare. Amb un tauló gegant de fusta i una càmera fotogràfica, Blanco va anar buscant postals de la ciutat i, un cop trobava la perspectiva, les anava carregant de personatges, almenys un centenar, cadascun protagonista d'un acudit, víctima d'aquesta broma, i hàbilment relacionats entre si. “Vaig afegint personatges i situacions fins que em canso”, deia, cosa que convertia els originals en autèntics collages, carregats de retalls enganxats. Així va néixer el 1993 Barcelona de Blanco, amb 28 grans làmines amb altres escenaris, que el 2018, dos anys després de ser guardonat amb el Gran Premi del Saló del Còmic 2016, augmentaria amb 13 més. “Més que mirar-los, cal llegir-los, perquè es poden perdre molts detalls”, avisava. I així, seguir el rastre d'un cable o les entremaliadures d'un gos poden portar el lector de punta a punta de la làmina.

La voluntat de detallisme de Blanco era tal que va arribar a reproduir a casa seva edificis amb maquetes de cartró per completar una perspectiva. Res sorprenent en qui va comptabilitzar al mil·límetre tot el seu treball (3.155 historietes i 7.936 vinyetes, deia, La família Ulisses a banda), una gran tasca sempre embolcallada de modèstia, com quan hauria pogut ser jugador professional del Barça als anys trenta, en l'època del porter Ramallets, una possibilitat que va aparcar per insistència de qui seria la seva futura dona. Aquesta actitud discreta la va compensar amb un gest còmplice del llapis: es colava en aquestes panoràmiques, un més en la multitud, generalment assegut en un tamboret i amb el seu famós tauló, i el llapis a punt. Hi ha, a l'estil On és Wally? el repte de trobar-lo, segurament de la manera com va ser més feliç tota la seva vida i com voldria ser recordat: dibuixant.