Análisis

Barcelona no és separatista

La majoria d'escons a la capital catalana es decanta pel no-independentisme respectuós de la Constitució

El candidat d'ERC a l'alcaldia de Barcelona, Ernest Maragall, després de votar a Barcelona.Quique García (EFE)

Barcelona no és separatista, però en principi tindrà un alcalde d'aquest signe: Ernest Maragall, d'Esquerra. Això és així perquè Maragall podria arribar al podi en confirmar-se que la seva llista és la més votada, fins i tot en el que és gairebé un empat tècnic amb l'alcaldessa sortint, Ada Colau, dels comuns.

Però en canvi, la majoria d'escons es decanta pel no-independentisme respectuós de la Constitució.

Aquest (Comuns, el PSC i Manuel Valls/Ciutadans) ha obtingut 24 regidors, tres més que la majoria...

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte

Barcelona no és separatista, però en principi tindrà un alcalde d'aquest signe: Ernest Maragall, d'Esquerra. Això és així perquè Maragall podria arribar al podi en confirmar-se que la seva llista és la més votada, fins i tot en el que és gairebé un empat tècnic amb l'alcaldessa sortint, Ada Colau, dels comuns.

Más información

Però en canvi, la majoria d'escons es decanta pel no-independentisme respectuós de la Constitució.

Aquest (Comuns, el PSC i Manuel Valls/Ciutadans) ha obtingut 24 regidors, tres més que la majoria absoluta. Contra 15 indepes (Esquerra i Junts).

Però perquè aquest aclaparador avantatge aritmètic es convertís en una efectiva majoria política, hauria d'intervenir un pacte, de forja més que molt difícil.

Seria factible entre Colau i Jaume Collboni, el candidat socialista que aquesta va fer fora de l'equip de govern després de l'anuència socialista a l'aplicació de l'article 155 contra l'aventura turbulenta de Carles Puigdemont.

L'assentiment de Valls, que encapçala una llista impulsada per Ciutadans però no és exactament Ciutadans, es presenta menys fàcil.

Valls ha promès durant tota la campanya que no faria alcalde a un indepe (per Maragall) ni a un populista (per Colau). Però ara haurà de trencar aquesta equidistància.

Davant del pràctic empat de tots dos, si no s'alia amb Colau i Collboni per investir un no indepe (que també podria no ser Colau, primera d'aquest bloc), de facto, lliurarà la capital de Catalunya al secessionisme.

Hi ha una altra coalició possible, la de les tres esquerres (Colau, Maragall, Collboni). Seria viable, ja que els seus programes municipals semblen compatibles, encara que ardu, per la fractura independentisme-constitucionalisme. Esquerra va desautoritzar pactes amb el PSC, i a l'inrevés.

Una versió reduïda a dos (Maragall i Colau) d'aquest tripartit d'esquerres també seria viable. En començar la campanya tots dos ho van veure factible. Després van començar a descartar-ho, a llançar-se puntes de pica i a prioritzar un Govern en minoria.

En tot cas, és urgent que tots dos caps de llista aclareixin com volen recuperar la —ara reivindicada— estratègia de l'enyorat alcalde Pasqual Maragall.

El seu patriotisme barceloní es basava en dues idees. Una, la de la ciutat-Estat, a la manera de les repúbliques italianes medievals o de les coetànies ciutats hanseàtiques portuàries del mar Bàltic.

Una altra, la cocapitalitat de l'Estat espanyol. Però això exigeix rectificar. No pot assentar aquesta categoria qui nega el pa i la sal al cap d'aquest mateix Estat.

Sense aquesta figura, no s'haurien aconseguit els Jocs Olímpics del 1992. Sense el seu suport es complica escurçar distàncies amb la rival Madrid, beneficiària de múltiples inèrcies.

Sense aquesta cobertura, i sense la indispensable complicitat institucional, la rampant provincianització —encara que d'aparença cosmopolita i glamurosa— es revelarà irreversible.

Más información

Arxivat A