La tradició ingràvida

El Dia del Llibre d’enguany ha seguit la tònica dels anteriors i de fa anys: es venen llibres escrits per homes i dones amb presència pública, és a dir, coneguts com a periodistes, editorialistes, escriptors d’opinió, locutors de ràdio i televisió, i persones prèviament cèlebres per molts motius menys per una fama assentada com a escriptors. L’estil, la bona forma, la perfecta composició i la substància d’un argument ja no pesen gens ni mica a l’hora d’escriure un llibre i publicar-lo.

Rafael Nadal i Jordi Cabré no han destacat mai com a escriptors de patent, sempre segons la definició ...

El Dia del Llibre d’enguany ha seguit la tònica dels anteriors i de fa anys: es venen llibres escrits per homes i dones amb presència pública, és a dir, coneguts com a periodistes, editorialistes, escriptors d’opinió, locutors de ràdio i televisió, i persones prèviament cèlebres per molts motius menys per una fama assentada com a escriptors. L’estil, la bona forma, la perfecta composició i la substància d’un argument ja no pesen gens ni mica a l’hora d’escriure un llibre i publicar-lo.

Rafael Nadal i Jordi Cabré no han destacat mai com a escriptors de patent, sempre segons la definició de tota la vida del que és la bona literatura: poden ser distrets, poden tenir un llenguatge genuí (Nadal el té, per exemple, perquè és gironí; són més bons els escriptors de comarques que els de les grans ciutats), però no sembla que es puguin comparar amb els grans novel·listes de la tradició europea, ni tan sols de la catalana (Víctor Català, Bertrana, Trabal, Villalonga, Sales, Rodoreda...).

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols, ha ocupat el tercer lloc en el rànquing de vendes pel sol fet que les plantes, els animals i la naturalesa en general tornen a ser moda, com ho havien estat durant el romanticisme europeu: però no és el mateix Wordsworth o Hölderlin que ella o que tots els que han decidit aixoplugar-se en els moviments políticament correctes dels nostres dies. També s’hi ha arrecerat David Fernández, feminista d’oportunitat, amb la seva Revolta de santa Jordina. Els que tenen més ofici, ja demostrat, com ara Sergi Pàmies, Sánchez Piñol o Maria Barbal, no es troben en els primers llocs, sinó en els que fan sis, vuit i nou.

En l’apartat de no-ficció, les rareses encara són més grans: qui pot creure que els Contes des de la presó d’Oriol Junqueras ocupen el primer lloc de la llista si no és pel fet que els independentistes li tenen una gran simpatia, com s’ha demostrat, d’altra banda, amb el resultat de les eleccions de diumenge passat? Com pot un imaginar-se que Junqueras disposa de prou temps, calma i mitjans a la presó com per escriure un bon llibre? És inversemblant; més encara si tenim present que Junqueras també ha col·locat un altre llibre “seu”, en tant que biografiat oportunament per Sergi Sol, en el lloc sisè. No cal dir que aquesta tendència queda reblada per l’èxit de molts altres llibres que poden ser quasi nuls des del punt de vista de la qualitat estètica, com els de Jordi Cuixart i Raül Romeva. Ara: si acceptem que en l’acte d’escriure hi pesa només l’ètica i gens l’estètica, llavors endavant les atxes i que sigui el que Déu vulgui.

Però el fenomen que s’observa des de fa anys no té a veure solament amb el caràcter mediàtic dels més venuts, ni tampoc amb el caràcter políticament correcte i oportunista d’aquests llibres. Més que aquests factors, que són potents per ells mateixos des del punt de vista del mercadeig, el que s’observa en la venda de llibres, no solament per Sant Jordi sinó tot l’any, aquí i a molts països del món occidental, és que els lectors ja no tenen cap perspectiva del que ha estat la sòlida tradició literària del nostre continent ni cap respecte per l’autoritat que comporten. (Cosa molt visible a Catalunya, país en què qualsevol legalitat, cànon o autoritat tradicional o estrangera és motiu de befa.) Quan Henry Fielding va escriure les Aventures de Joseph Andrews, ho va fer per influència d’un llibre que ja tenia més de cent anys d’existència i havia aconseguit un prestigi atorgat més pels lectors que per cap acadèmia: Don Quijote. Quan Proust va escriure la seva famosa Recerca, ho va fer sobre el pòsit que havia deixat a França tot el memorialisme del XVIII i el XIX (Saint-Simon, per exemple). Joyce va escriure Ulysses convençut (potser llavors ja era pur optimisme) que els lectors sabrien situar-lo sobre el rerefons de l’Odissea homèrica. Quan Kafka va escriure les narracions El cant de les sirenes, El voltor o La veritat sobre Sancho Panza, ho va fer gràcies al coneixement tradicional i encara viu d’aquests mites entre la classe culta dels països de llengua alemanya. Quan Vilallonga va escriure Bearn, tothom va entendre que ens donava la novel·la del Segle de les Llums que no vam tenir en el seu moment. En suma: la tradició literària —que a Occident és potentíssima i extraordinària— va estar present fins fa molt poc en la consciència de tot escriptor abans que agafés la ploma.

Ara és ingràvida; no té cap pes. L’educació literària a Catalunya, inexistent —o equivocada per culpa de Joaquim Molas i de tots els seus descendents, que són més nombrosos que el llinatge d’Abraham—, afegint-hi la tendència a viure solament el present que generen les noves tecnologies —amb indiferència total pel passat i per la història—, han fet que la nostra població només tingui excepcionalment la intenció de llegir els grans autors de la tradició clàssica (vull dir entre Homer i Thomas Mann; entre ells un David Copperfield esplèndid que acaba d’editar Navona, en català, o una nova traducció castellana del gran llibre de Joyce, a El Cuenco de Plata). Amb totes aquestes premisses, i si el nostre diagnòstic no és equivocat, anem cap a una societat d’una ignorància estupenda i d’una literatura que cada cop serà més pobra, efímera i insubstancial.