A la taula amb Vázquez Montalbán
L'Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició reconeix l'escriptor gurmet
Es tractava d'esbandir (i degustar), per començar, un gotet de pa amb tomàquet (líquid, axioma), tapat amb un tall de llonganissa ben fresca. “Que ningú es pensi que al pa amb tomàquet li falta tecnologia”, va escriure, preclar, Manuel Vázquez Montalbán ja el 1977 a L'art de menjar a Catalunya, potser el primer títols, i dels més millors, d'entre la vintena de títols que l'escriptor i periodista va dedicar a la gastronomia, passió i cultura que, potser per primera vegada en la literatura espanyola, ell va ...
Es tractava d'esbandir (i degustar), per començar, un gotet de pa amb tomàquet (líquid, axioma), tapat amb un tall de llonganissa ben fresca. “Que ningú es pensi que al pa amb tomàquet li falta tecnologia”, va escriure, preclar, Manuel Vázquez Montalbán ja el 1977 a L'art de menjar a Catalunya, potser el primer títols, i dels més millors, d'entre la vintena de títols que l'escriptor i periodista va dedicar a la gastronomia, passió i cultura que, potser per primera vegada en la literatura espanyola, ell va incorporar no com a protagonista puntual, sinó com a part consuetudinària de la seva narrativa. El bon cuiner i refinat detectiu gurmet Pepe Carvalho en va deixar constància, inexorablement, en cadascun dels seus casos.
Li van fer cas. O sigui, que no podia començar millor l'acte de reconeixement que l'Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició va fer dimarts a Barcelona a la contribució culinària de qui potser més ha fet perquè la gent del carrer associï, ni que sigui inconscientment, estómac amb cervell.
La combinació era imbatible: Vázquez Montalbán, l'Acadèmia de Gastronomia (que ja ha reconegut en dos anys Néstor Luján i Ignasi Domènech) i el Futbol Club Barcelona, que va acollir l'acte a la sala Roma del Camp Nou (en honor a la Champions del 2009, que ell, culer fins al moll de l'os, ja no va poder gaudir). L'home-pont, Carles Vilarrubí, exdirectiu blaugrana i acadèmic de ganivet i forquilla, una associació que repeteix la dels cartells que anunciaven els partits del Barça que el nen Manolo veia a la porta de la seva fleca al Raval.
Potser no s'hauria sentit excessivament còmode l'homenatjat (tímid de manual, que amagava sota una sequedat inversament proporcional la seva generositat i humanitat) amb 150 comensals perquè aquest tipus d'actes “es fan més des de les seves idees que no pas des dels seus costums: difícilment se'l veia en grans dinars, com tampoc en llotges”, afegeix un dels comensals i assidu en el seu tracte, el periodista Ramon Besa. Però Vázquez Montalbán, propietari de prop d'un miler de títols sobre gastronomia, era “un mal vivant: massa intel·ligent i sociable per ser només un bon vivant”, el va definir el seu amic Eduardo Mendoza, amb el qual va compartir desenes d'àpats amb altres escriptors a Casa Leopoldo, però que no li va cuinar mai, com va lamentar l'autor de Sin noticias de Gurb, on va fer que el seu extraterrestre es transmutés en el mateix Vázquez Montalbán quan tenia gana. Era obligat: “Per al Manolo, el menjar formava part de la cultura popular i així la va convertir, com va fer amb la cobla o el futbol; en la seva opinió, la píndola anticonceptiva, la targeta de crèdit i el plaer de menjar van ser els grans moments alliberadors de la societat”, va afirmar Mendoza en la seva glossa.
Sí, potser hi hauria estat una mica incòmode, hauria patit un moment tipus Mis almuerzos con gente inquietante (1984), potser per una presència tan heterogènia que oscil·lava entre l'expresident Artur Mas i Joan Pere Viladecans, passant per Raimon o la consellera de Presidència del Govern, Elsa Artadi. Però no hauria objectat res tipus Contra los gourmets (1985) davant dels plats i vins que van servir i van abocar, respectivament, el cuiner Oriol Rovira (xef d'Els Casals) i Joaquim Vila (Viniteca), brigadiers en l'argot.
El primer, savi, va servir “el que li hauria posat a la taula si hagués tingut una reserva al seu nom”. O sigui, un caneló amb crema de tòfona, un arròs (plat sublimat des de la infantesa per l'escriptor) de tardor (botifarra, tripa de bacallà i carxofes), una cua de bou amb vi (“la penúltima carn seriosa és el bou o el toro; la resta, gustos domèstics i a la llarga adotzenats per la criança”, va escriure a L'art de menjar...), en record d'un dels seus plats preferits de Casa Leopoldo, i crema brulée (“La crema catalana és una de les columnes de la Catalunya dolça”). En vins, no es va fer cap glop sense sentit gràcies al bon llegir del Vila: un Torelló Brut Nature Gran Reserva citat a Los pájaros de Bangkok), un blanc del Roina elogiat a La soledad del mánager; un Remelluir del 2005 (en honor del 1978 que s'assaboria a La rosa de Alejandría) i un Salanques del Priorat (“Els vins més diferents de tot Catalunya; inoblidables els negres”).
A les taules (batejades fent una picada d'ullet: Galíndez, Milenio...) es parlava o bé de com d'aparentment influenciable és el president culer Bartomeu o de la boja política catalana, que l'espanyola fa bona. No, no va ser un acte “espectacular i preciós”, com el va definir Artadi. No eren els adjectius. Però sí, en canvi, es va aconseguir tenir la sensació que un podria haver estat, en forma i fons, a la taula amb Vázquez Montalbán.