La violència, frontera entre la rebel·lió i la sedició

Bona part del debat jurídic al voltant de la causa contra els polítics independentistes el centra l'encaix penal dels suposats delictes comesos durant el procés. La Fiscalia considera que hi ha indicis de rebel·lió, i així ho ha reflectit en el seu escrit de conclusions provisionals —pot modificar-lo quan finalitzi la vista oral—, una posició que ha estat avalada, fins avui, per la instrucció del Tribunal Suprem. L'Advocacia de l'Estat, per la seva banda, ha optat per atribuir als dirigents catalans el delicte...

Bona part del debat jurídic al voltant de la causa contra els polítics independentistes el centra l'encaix penal dels suposats delictes comesos durant el procés. La Fiscalia considera que hi ha indicis de rebel·lió, i així ho ha reflectit en el seu escrit de conclusions provisionals —pot modificar-lo quan finalitzi la vista oral—, una posició que ha estat avalada, fins avui, per la instrucció del Tribunal Suprem. L'Advocacia de l'Estat, per la seva banda, ha optat per atribuir als dirigents catalans el delicte de sedició.

Al marge de les penes de presó previstes —que en tots dos casos són molt elevades—, la principal diferència entre la rebel·lió i la sedició és el component de la violència. La rebel·lió castiga els qui “s'alcin violentament i públicament”. La sedició, els qui s'alcin “públicament i tumultuàriament”. La violència, doncs, és l'element clau. El Codi Penal del 1995 va incloure en la rebel·lió la paraula “violentament”, que no existia en la redacció anterior, del 1973. La interpretació de què és violència —el terme jurídic no coincideix necessàriament amb l'ús que se'n fa al carrer— i si és aplicable al procés independentista centra, per tant, la discussió.

Hi ha una altra diferència significativa en el pla jurídic. La rebel·lió està enquadrada en els anomenats “delictes contra la Constitució”. El delicte està recollit en l'article 472 i següents. Un dels punts assenyala explícitament els qui intentin —sempre de manera violenta— “declarar la independència d'una part del territori nacional”. El delicte de sedició, en canvi, s'engloba en els anomenats “delictes contra l'ordre públic”. “Són reus de sedició”, desenvolupa l'article 545, “els qui, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s'alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis” per part de l'Administració o dels jutges. Té, doncs, un component actiu (el tumult), però també un de passiu, en el sentit que s'enfoca a “impedir” que alguna cosa passi.

Sobre les penes, també hi ha diferències notables. Per als promotors de la rebel·lió, la presó oscil·la entre els 15 i els 25 anys. En el cas més greu podria arribar fins als 30 anys, però només si s'han “causat estralls” en instal·lacions de comunicacions o vies de tren o si s'ha exercit “violència greu” contra les persones. Tot això acompanyat de la pena d'inhabilitació. L'acusació, que inclou en qualsevol cas l'exercici de la violència, té el rebuig absolut dels independentistes, que defensen el component pacífic de totes les seves manifestacions.

A diferència de la rebel·lió, la sedició es castiga amb penes màximes de 15 anys si els seus responsables són “persones constituïdes en autoritat”. La forquilla per a aquests càrrecs públics oscil·la, de fet, entre els 10 i els 15 anys de presó, a més de penes d'inhabilitació.