I la música va fer emmudir el cel

Gallard, però sense passar-se, d’una bellesa sense misteris. Simpàtic, però no particularment expressiu, ja que les seves paraules no passen d’ingrés en oratòria. Humil, ja que, si bé s’emporta els focus principals, el seu posat negre passo desapercebut, no el diferenciava de la mitja dotzena de músics que l’acompanyaven a l’escenari, també de negre. I cantant competent, amb registre de tenor i una veu flexible apta per a les filigranes. Quatre asos a la vista de tot el món de Pablo Alborán, aspirant a baladista per excel·lència del nostre panorama musical i en conscienciosa consolida...

Gallard, però sense passar-se, d’una bellesa sense misteris. Simpàtic, però no particularment expressiu, ja que les seves paraules no passen d’ingrés en oratòria. Humil, ja que, si bé s’emporta els focus principals, el seu posat negre passo desapercebut, no el diferenciava de la mitja dotzena de músics que l’acompanyaven a l’escenari, també de negre. I cantant competent, amb registre de tenor i una veu flexible apta per a les filigranes. Quatre asos a la vista de tot el món de Pablo Alborán, aspirant a baladista per excel·lència del nostre panorama musical i en conscienciosa consolidació d’una trajectòria que va començar fulgurant i que ara ha de mantenir en aquesta cursa de fons que és l’èxit. Ho té?, sí, però mantenir-ho és el repte, i augmentar-ho li pot donar aquest títol de baladista plenipotenciari a què encara aspira. Tot i que a vegades sembla que ho ha aconseguit.

Sant Feliu de Guíxols. La nit juga a fet i amagar amb la pluja, i per descobrir-la omple el cel de llampecs. Uns instants més tard de les 22.30, una llum encega el cel i asseca la pluja: és Pablo a l’escenari. Elles, de totes les edats, ja no tenen ulls per a cap altra cosa i les seves goles desafien els aguts més hiperbòlics. Semblaria que ja és el baladista que aspira ser. Les lletres de les primeres cançons són replicades per una platea encesa. Poques coses tan boniques com aquesta bogeria de lliurament femení, tan diferent de la cridadissa eixelebrada i física d’ells, els nois. Elles se’n van en la mirada, semblen nodrir-se amb el que veuen més enllà del que veuen. Pablo somriu i quan flexiona el braç per apropar-se el micro a la boca marca un diàmetre de bíceps en aquest punt just que ni és d’estiba ni de flascó. Ningú mira cap amunt, on el cel, oblidat com un amant de joventut, crida l’atenció il·luminant-se ingènuament com el nàufrag que crida enmig del mar. No és difícil sentir llàstima per ell i la seva pueril mostra de poder. Ja ningú més el mirarà durant les dues hores següents.

L’amor, monocultiu de la nit. Més en concret encara que generalitzant, els primers quinze minuts de l’amor, quan tot és volcànic i no hi ha res més perquè no cal res més. O s’està vivint durant aquest quart d’hora o s’enyora en les lletres de Pablo. I amara. Fins i tot entre les senyores que, amb el seu marit, impàvid, al costat, saben fa decennis que inclús els volcans més actius no fan erupció eternament. I amara, malgrat frases de romanticisme astronòmic com en Saturno viven los hijos que nunca tuvimos/ en Plutón se oyen gritos de amor / en la Luna gritan a solas tu voz y mi voz. Sí, amb Pablo l’amor ho pot tot i en el pitjor del casos, sempre ens quedarà el coixí que… no suele mentir, com assegura a Saturno, la cançó astronòmica en qüestió.

Passa el temps i l’emoció no cedeix, tot i que entre cançó i cançó transcorre el temps suficient per rebaixar la tensió i rebaixar el dinamisme de l’actuació. Les parelles aprofiten el temps per mirar-se amb gestos de tendresa. A les pantalles també es poden mirar coses, però les mirades només fan un justificant de recepció quan és la imatge de Pablo la que es projecta. Tanca els ulls, tenyeix de flamenc la seva veu, fa giravolts amb les melodies, bromeja amb el seu cos coneixedor de les passions que desferma i parla molt de tant en tant per dir més aviat poc: que aquesta nit està feliç i que gairebé se sent d’allà perquè així l’hi fa sentir el respectable. Tothom sap que també a Sigüenza i a Astigarraga, però amb petites mentides es construeixen grans veritats. Per fi plou, però ho fa a l’escenari, a la pantalla, quan sona Por fin. El concert camina cap al silenci final i Pablo pot sentir que una vegada més ha triomfat. Diuen que és una droga de la qual ningú s’avorreix. Qui ho dubti hauria d’haver estat a Sant Feliu de Guíxols quan va sonar Vívela, tancant la nit. I a per la dosi següent. La vida de l’èxit converteix el públic en traficant de popularitat. Quin pànic, l’oblit!