Per terra, mar i aire

L’única vegada que vaig haver d’abandonar un plató de televisió protegit per agents de seguretat va ser després d’intentar moderar un debat impossible sobre el sector del taxi. Va ser fa anys però les escenes protagonitzades per alguns membres del col·lectiu m’han recordat la virulència de membres de suposats sindicats que llavors es multiplicaven per moments. Fins a tretze representants reunits en directe no van aconseguir aclarir el sempre confús entorn del nombre de llicències, el seu accés i el seu traspàs. La seva preocupació de fons era una altra: l’hegemonia d’un servei molt competitiu ...

L’única vegada que vaig haver d’abandonar un plató de televisió protegit per agents de seguretat va ser després d’intentar moderar un debat impossible sobre el sector del taxi. Va ser fa anys però les escenes protagonitzades per alguns membres del col·lectiu m’han recordat la virulència de membres de suposats sindicats que llavors es multiplicaven per moments. Fins a tretze representants reunits en directe no van aconseguir aclarir el sempre confús entorn del nombre de llicències, el seu accés i el seu traspàs. La seva preocupació de fons era una altra: l’hegemonia d’un servei molt competitiu i en permanent pugna entre ells mateixos i els partits polítics que intentaven protegir-los. Eren èpoques de timbes a cel obert al voltant de l’aeroport que provocaven, a més de problemes estètics, accions pròpies de malfactors.

La protesta actual ha sobrevolat sobre el mateix contenciós agreujat ara per la competència de les companyies nascudes a l’empara de les noves tecnologies i convertides en excusa reivindicativa tan certa com complementària. Mentrestant, l’entitat metropolitana responsable del sector ha demostrat novament una ineficàcia que també explica la passivitat de les administracions per desbloquejar una ciutat presa durant dies. En aquest òrgan administratiu hi ha representats tots els partits de govern que continuen sense saber resoldre i ni tan sols encarrilar la imprescindible tranquil·litat d’uns professionals que s’enfronten diàriament a unes dures condicions de treball, poques vegades compresos i gairebé sempre criticats. Motius no en falten. Ho saben i ho assumeixen la majoria d’ells, avergonyits i perjudicats per l’actitud d’uns pocs, sí, però prou actius com per amargar la vida a centenars de milers de ciutadans a qui, per cert, l’Ajuntament deu una disculpa.

És tan obvi que ningú no pot segar-li l’herba sota els peus que els taxistes tradicionals saben que els seus nous competidors han arribat per quedar-s’hi. Amb les regulacions que calguin però amb la convicció que ja res no tornarà a ser el mateix per a ningú encara que ens cogui la nostàlgia. La realitat és tossuda. Només a Washington D. C., per exemple, conviuen amb l’oficial més de 60 companyies privades de taxi. O la que, per la via de l’acudit i saltant a correus, anuncia vaga de carters per la competència del correu electrònic.

El repte que ens ha proposat la globalització a través d’Internet i les seves xarxes és enorme. I estem obligats —quin remei!— a adaptar-nos a un paisatge tan rupturista en la forma com enriquidor en el fons. En l’emergent economia col·laborativa tenim la base per fomentar un futur econòmic més brillant i una societat més equitativa, com anuncia Antón Costas. És clar que per a això calen més divulgació i menys resistències. I de moment són els tics reaccionaris els que dominen l’escenari de la imatge negativa que dona la volta al món en uns segons. El fugaç temps necessari per fer trontollar les poques coses sòlides que ens queden començant per les decisions que materialitzen els nostres desitjos.

Venir de vacances a una Barcelona on la inseguretat és denúncia permanent, l’incivisme, norma de conducta, i el turisme descontrolat, motiu d’abusos inacceptables, té a veure també amb les facilitats per a la nova socialització ofertes per les plataformes digitals. Davant d’això es fa imprescindible una política més activa, àgil, menys resignada i més ben pensada que no faci perillar ni el motor econòmic en què s’ha convertit ni l’essència de la ciutat, el seu millor reclam. Els creuers en són la demostració palpable.

És clar que, perquè la majoria dels seus passatgers arribin a temps de salpar, necessiten el compromís i les facilitats de les companyies aèries. I aquí entrem en una altra dimensió desconeguda.

Mentre l’advertència de vaga i l’anul·lació de vols omplien hores d’informació i denúncia contra Ryanair, Vueling seguia amb la seva tendència silenciosa a la impuntualitat, la seva excusa d’impunitat i la seva habitual resposta de culpar els altres. La visita del màxim responsable de la companyia al president de la Generalitat per justificar el descontrol que dirigeix, lluny de tranquil·litzar els usuaris, els hauria d’inquietar. Són molts estius saturats, com denuncien els seus treballadors, i de canvi sobtat de destinació de les seves tripulacions, com exposen els seus comandants per disculpar-se des de la cabina per l’enèsim retard davant d’uns pacients passatgers avesats a arribades amb retard, pèrdues d’enllaços i maletes òrfenes. Anys d’anul·lació de vols per causes mai explicades però fàcilment sospitades pels seus clients habituals, condemnats a no tenir alternatives perquè Vueling ha aconseguit el domini de la majoria de destinacions espanyoles i europees. Per això és l’empresa del ram que acumula més queixes i ajuda amb afany el Prat a liderar el rànquing de retards. En això s’està convertint el nostre principal aeroport. En un centre de vols incerts i viatgers perduts. Aspiràvem a això?