Autodestrucció i autodescripció

A Com s’esbrava la mala llet, Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) se centra en l’univers secret de la vellesa, ple de misteris tan irresolubles com la voluntat lineal i decrèpita amb què cada un dels protagonistes busca liquidar el temps urgent que l’oprimeix: Carré-Pons narra la inseguretat moral, la capacitat autodestructiva, el pas oscil·lant, la pesadesa corporal i la mirada erràtica d’uns ancians que esperen la visita rutinària dels familiars i que conviuen malament amb els altres habitants del geriàtric. A El que pensen els altres, premi Mercè Rodoreda 2017, Clara Quera...

A Com s’esbrava la mala llet, Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) se centra en l’univers secret de la vellesa, ple de misteris tan irresolubles com la voluntat lineal i decrèpita amb què cada un dels protagonistes busca liquidar el temps urgent que l’oprimeix: Carré-Pons narra la inseguretat moral, la capacitat autodestructiva, el pas oscil·lant, la pesadesa corporal i la mirada erràtica d’uns ancians que esperen la visita rutinària dels familiars i que conviuen malament amb els altres habitants del geriàtric. A El que pensen els altres, premi Mercè Rodoreda 2017, Clara Queraltó (El Pla del Penedès, 1988) escriu com si la dirigís l’obstinació de demostrar que la pràctica de la literatura suposés un aprenentatge tècnic i sentimental: no es trenca gairebé mai l’expectativa creada, i les nenes, adolescents i noies que apareixen aquí, víctimes de la violència domèstica, dels desenganys de cada dia o del dolor o la tristesa que comporta adonar-se que no sempre és fàcil ser rebel, són petites variacions sobre la voluntat autodescriptiva. En els vuit contes de Carré-Pons, el lector té la impressió de trobar-se davant d’una sèrie d’aquelles figures que es fan doblegant una vegada i una altra un full de paper que només permet l’accés a un simple fragment de la història que es narra. En els 18 contes de Queraltó, es detecta l’afany de construir clímaxs acceptables, la dosificació dels recursos, la recerca d’uns finals que no siguin decebedors o gratuïts. Són dues maneres vàlides d’entendre el conte com a gènere literari: Carré-Pons corre el risc que els partidaris dels contes concebuts com a artefacte amb plantejaments, nusos i desenllaços en surtin descontents. El risc de Queraltó és que el lector que espera que un conte sigui tot el que preveu no endevinar conclogui que tanca el llibre havent visitat un paisatge massa comú.

Segons l’actitud que adopten davant de la matèria narrativa cada una de les autores, seria impossible que Queraltó es plantegés un conte com Quan s’acaba el dinar, un diàleg de sords entre unes quantes veus —els comensals d’una taula en un geriàtric— que esperen que els serveixin els cafès: és el teatre de l’absurd —o del dramàtic— quotidià. D’altra banda, seria impensable que Carré-Pons concebés un conte com Des de la finestra, construït amb una orfebreria tan clàssica que sembla com si el seu disseny provingués d’una època remota on els drames particulars dolien d’una altra manera: els diferents ocupants de la casa del costat són vistos per la mirada d’una narradora que només pot especular sobre el que hi passa segons el seu punt de vista. Queraltó evita que els seus personatges puguin qualificar-se de grotescos, les desesperacions no són histriòniques i cada episodi sol ser explicable des de la racionalitat. Els ancians de Carré-Pons viuen enderiats amb quimeres que saben que només són somnis, s’entossudeixen a seguir uns rumbs que no desconeixen que no duen enlloc i s’atorguen la prerrogativa de no haver de simular que l’única llei que segueixen és la de l’egoisme infantil: és el que s’esdevé quan triomfa l’autodestrucció i els personatges de Carré-Pons s’adonen que la seva vida s’enruna com un castell de cartes, com una il·lusió juvenil o un error. Per als seus personatges, la literatura comença quan ells mateixos es converteixen en literatura. Quan triomfa l’autodescripció, en canvi, tot és diferent: els personatges de Queraltó necessiten posicionar-se davant del futur, els cal creure en la possibilitat d’il·lusionar-se, tenir la certesa que la gràcia dels errors recau en la misericòrdia de la rectificació. Per als seus personatges, la literatura comença quan es converteixen en els protagonistes de la seva pròpia vida.

Carré-Pons, negra i pietosa; Queraltó, melancòlica i benèvola; contes per recordar

Entre la mirada negra i pietosa de Carré-Pons i la benèvola i melancòlica de Queraltó hi ha un estoc de matisos prou ample per creure que tant el lector que vagi a Com s’esbrava la mala llet, com el que vagi a El que pensen els altres, hi trobarà algun d’aquells contes susceptibles de ser recordats. Tot dependrà de si té un caràcter autodestructiu o autodescriptiu.