El procés entra al museu

Una de les imatges més difoses del referèndum català del diumenge 1 d’octubre va ser la de la Guàrdia Civil esbotzant la porta d’accés del pavelló municipal de Sant Julià de Ramis (Gironès), el lloc on es preveia que votés el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, unes hores després. L’endemà, l’alcalde de la localitat, Marc Puigtió, va rebre una trucada del Museu d’Història de Catalunya per deman...

Una de les imatges més difoses del referèndum català del diumenge 1 d’octubre va ser la de la Guàrdia Civil esbotzant la porta d’accés del pavelló municipal de Sant Julià de Ramis (Gironès), el lloc on es preveia que votés el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, unes hores després. L’endemà, l’alcalde de la localitat, Marc Puigtió, va rebre una trucada del Museu d’Història de Catalunya per demanar-li que no se’n desfés. “Van venir al cap d’un mes per emportar-se-la a Barcelona. Bé, només mitja, perquè era molt gran. La resta la tenim guardada amb el material de la brigada municipal, perquè fa cosa tirar-la”, explica el primer regidor d’ERC. La porta és, amb tota seguretat, l’objecte més representatiu que ha aconseguit la campanya llançada per Lluís Puig, el darrer conseller de Cultura de la Generalitat, per recollir material, sobretot fotografies i àudios, d’aquestes jornades perquè formin part de les col·leccions dels museus i arxius catalans, i així poder explicar aquests fets en un futur. La campanya continua, malgrat que la Generalitat està intervinguda en aplicació del 155 des de finals d’octubre, i és possible veure missatges a les xarxes que recorden la necessitat de preservar aquests objectes i que aquesta iniciativa es realitza per “garantir la memòria col·lectiva”.

Tot va començar quan Puig, avui fugit a Brussel·les com altres exconsellers, va escriure en una piulada el 3 d’octubre: “Cultura habilitarà un sistema de recollida dels materials audiovisuals d’aquests dies. Guardeu-los! Són també el nostre patrimoni”. L’11 d’octubre la Conselleria de Puig va engegar la campanya #memòria1oct “per protegir els documents més susceptibles de desaparèixer”, sobretot documents escrits, sonors, gràfics i visuals. Es podien enviar, emmagatzemats en un llapis de memòria, disc dur o un altre suport d’emmagatzematge d’informació, a qualsevol dels 700 equipaments culturals catalans: arxiu, biblioteca o museu català. Fonts de la Conselleria de Cultura asseguren que fins ara s’han recollit “només 150 objectes, la majoria fotografies” i que no disposen de dades de la resta d’equipaments. I afegeixen que en les condicions actuals “es fa difícil saber quin ús se’n donarà en un futur”.

Historiadors i museòlegs consultats per aquest diari asseguren que els esdeveniments que van passar abans i després de l’1-O mereixen l’atenció dels museus, però difereixen sobre el pes i el moment en què els fets passaran a la història. Coincideixen que és oportú recopilar des d’ara el gran nombre d’estelades, llaços grocs, rostres amb la boca esborrada, lemes clamant la llibertat dels polítics empresonats i la resta de materials de difusió generats pel procés i les seves conseqüències. Però reclamen que no s’oblidin de recollir els continguts generats per partidaris de la permanència de Catalunya a Espanya.

Recopilar, sí, però donar-los forma en una sala, encara no. “Estem parlant de materials molt efímers que desapareixeran, excepte els que quedin a mans de col·leccionistes”, apunta Juan Luis García González, professor de museografia de la Universitat Autònoma de Madrid. “Després seran més inaccessibles i probablement s’encareixin”, afegeix. A més, per a Jesús Pedro Lorente, catedràtic i professor de Museologia de la Universitat de Zaragoza, recollir-los per petició pública permet estalviar fons públics i afavoreix la participació ciutadana.

Això sí, González García preveu possibles biaixos. “Em fa l’efecte que en aquesta sol·licitud hi ha més d’una certa proclivitat política cap a donar carta d’historicitat al procés”. Més escèptic sobre la seva presentació final es mostra José Luis Corral, professor d’Història de la Universitat de Zaragoza: “Tinc seriosos dubtes sobre l’ús que en donarà aquest museu en concret, que difon alguns continguts històrics de manera esbiaixada”. Més conciliador, Lorente confia que s’exposin “demostrant pluralitat” i sense que el museu s’identifiqui “institucionalment” amb cap discurs: ni el de la Generalitat “perquè malgrat el 155 té el seu punt de vista sobre aquest tema i a més és l’autoritat de la qual depèn el museu”, ni el d’“altres instàncies”.

Però la precipitació pot desdibuixar l’encert de la proposta final del museu, afirmen els tres experts consultats. “La història necessita distanciament”, sentencia Corral. I avança així una salvaguarda de González García contra l’actuació potser precoç. “Aplicar una pràctica inductiva, no deductiva, és pensar en el que serà història abans que aquest desplaçament temporal s’hagi produït i puguem jutjar amb certa objectivitat si aquests objectes tenen el valor representatiu suficient per il·lustrar i donar evidència històrica important del moment que s’ha viscut”.

Lorente dissenteix en part sobre el moment adequat: “Tampoc és incorrecte el plantejament que [el treball de museïtzació] es faci ara”, apunta. El Museu d’Història de Catalunya no només es trobaria en la polèmica tasca de narrar un fet històric que encara està en desenvolupament i té un final incert. Lorente es refereix a l’exemple del Museu de la Independència de Bogotà, que tanca el seu recorregut amb la qüestió candent de la reconciliació amb la guerrilla de les FARC. Museïtzació, per a l’expert de la Universitat de Zaragoza no equival a complaença. “Hi ha museus que realitzen una anàlisi no dic cruel, però que no evita precisament la polèmica”.

Dos filtres

La decisió sobre el relat que construeixi el museu per explicar l’etapa més recent de la història de Catalunya recaurà en el mateix museu. “Als museus no se sol consensuar la política expositiva del que es fa a les seves sales. Fins i tot quan alguna cosa sigui molt controvertida pot ser sotmesa a un àmbit de discussió, però normalment a instàncies del mateix museu”, explica García González.

Lorente considera que la recollida ha de passar per dos filtres: el primer, per decidir què pot tenir interès per al futur i què no; el segon, què s’exposarà entre tot el que s’hagi recollit. “Passa a tots els museus: una cosa és el que es col·lecciona i una altra és el que es mostra, que és com la punta de l’iceberg”. Corral descarrega en certa mesura d’urgència els historiadors. “Ara la tasca d’explicar el que passa recau en els periodistes. El torn dels historiadors arribarà més tard”.

“A mi m’agradaria que la porta s’exposés al Museu d’Història de Catalunya; seria la forma que se sàpiga pel que vam passem aquí aquell dia”, explica Puigtió. El Consistori que dirigeix va ser dels primers a incorporar al nomenclàtor els fets del referèndum: el ple municipal va aprovar l’endemà, 2 d’octubre, posar a la plaça que hi ha davant del pavelló el nom de “plaça de l’1 d’octubre” i va nomenar Enric Millo, delegat del govern d’Espanya a Catalunya, persona non grata.