Desnonaments exprés

Per combatre la gana, s'ha obert la caça de la guatlla. Aquesta imaginativa línia de pensament i actuació és la que han adoptat les forces de la dreta espanyola (PP i Ciutadans), catalana (PDECat) i basca (PNB) –que en això sí que hi ha internacionalisme– per abordar el problema de l'habitatge. Han defugit ocasions excel·lents per punxar la bombolla immobiliària, però sembla que prefereixen les fulles al rave. Per això, en lloc d'abordar la falta d'habitatge social, s'han emboçat amb la seva capa justiciera per presentar-se davant la societat com els defensors dels drets del petit propietari. ...

Per combatre la gana, s'ha obert la caça de la guatlla. Aquesta imaginativa línia de pensament i actuació és la que han adoptat les forces de la dreta espanyola (PP i Ciutadans), catalana (PDECat) i basca (PNB) –que en això sí que hi ha internacionalisme– per abordar el problema de l'habitatge. Han defugit ocasions excel·lents per punxar la bombolla immobiliària, però sembla que prefereixen les fulles al rave. Per això, en lloc d'abordar la falta d'habitatge social, s'han emboçat amb la seva capa justiciera per presentar-se davant la societat com els defensors dels drets del petit propietari. Per això han modificat la Llei d’Enjudiciament Civil, que ha donat garanties a la propietat privada enfront de l'okupació il·legal. És cert que, quan es tracta de petits propietaris, desallotjar okupants resulta una llarg i autèntic malson. La mesura ara aprovada escurça de dos anys a dos mesos la devolució, afecta propietaris privats, entitats sense ànims de lucre i propietàries d'habitatges socials. No obstant això, la modificació es converteix en sarcasme quan només a Catalunya s'estimen en 230.000 pisos les necessitats d'habitatge social, hi ha 65.000 famílies en risc d'exclusió social i el famós problema de les ocupacions conflictives, aquestes en les quals es justifica parcialment la reforma de la llei, són un 0,03% del parc total d'habitatges (al voltant de 10.000) a tot Espanya (aproximadament un 10-15% i una ínfima part en mans de particulars), segons dades dels ajuntaments recollits per l’Institut Cerdà el 2017. Associacions veïnals com la de Ciutat Vella han subratllat que al barri la majoria dels famosos narcopisos són propietat de bancs. De vegades, hi ha mesures polítiques que s’assemblen molt al populisme.

PSOE, Units Podem i Esquerra Republicana, entre altres formacions, s'han oposat a la reforma de la llei entre altres raons perquè no garanteix el reallotjament per a les famílies vulnerables que siguin expulsades en virtut del nou redactat. L'esquerra també sospita que aquest text pot ser susceptible d'empitjorar, ja que no falten els qui apunten que obre la porta a fons voltor o entitats financeres entre els beneficiaris d'aquest desnonament exprés. Però cal donar el benefici del dubte i esperar que el text no sigui el pròleg, una altra vegada, a la llei del més fort.

La mesura arriba amb prou feines un mes després que PP i Ciutadans vetessin la proposició de llei de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a la mesa del Congrés amb l'argument que la Constitució habilita el Govern per bloquejar propostes que considera contràries a la seva política pressupostària per suposar augment de despeses o disminució d'ingressos. L’Executiu de Rajoy va estimar el cost de la proposta de la PAH en gairebé 90.000 milions per als proper 20 anys. Així que es posposa indefinidament el control sobre el mercat del lloguer, el combat contra la pobresa energètica i la política d'habitatge… el que és prioritari en un país copejat des de 2007 per 695.121 desnonaments és legislar sobre el desallotjament exprés dels habitatges particulars ocupats.

El problema ja l’afrontaran sobre el terreny els ajuntaments. Precisament fa uns dies, l'alcaldessa Colau va destacar la feina de la Unitat contra l’Exclusió Residencial que ha evitat un 16% dels desnonaments a Barcelona i ha aconseguit que 218 famílies barcelonines en risc hagin pogut quedar-se als seus domicilis el 2017.

Són victòries pírriques mentre no es reorienti la legislació i es faci una política d'habitatge social. Ara sembla que l'important és que prevalgui el dret constitucional a la propietat per sobre del dret constitucional a l'habitatge. Hi ha dobles vares de mesurar i els partits de la dreta –bé siguin republicans, monàrquics, unionistes, confederalistes o independentistes– es resisteixen a afrontar un problema que situa Espanya a la cua d’Europa. Cal agafar el toro per les banyes, canviar la Llei d’Arrendaments Urbans que el PP va modificar el 2013 i donar, en definitiva, senyals de voler superar la crisi amb un repartiment solidari dels seus costos. A Espanya hi ha un terç dels habitatges desocupats que hi ha a Europa –3,5 milions de cases– i el 53% dels inquilins destinen el 40% del seu salari al pagament mensual de l'habitatge, un percentatge que contrasta amb el 27% de mitjana als països de la Unió Europea. Són dades reversibles amb les polítiques adequades, no designis inamovibles de la divina providència.