Nosaltres parim

Té la seva lògica: hi ha una fórmula de fer literatura (podríem anomenar-la reductio ad absurdum) que ha desencadenat bona part de les distopies modernes, des del Nosaltres, de Zamiatin, fins a La taronja mecànica, de Burgess, passant pels ineludibles 1984 i Un món feliç. Franz Kafka ja la va assajar, a La colònia penitenciària (1919), i dos segles abans també Swift, quan a Una proposició modesta(1729) aconsellava, molt humilment, que els fills dels irlandesos fossin venuts com a aliment per als senyors benestants. La fórmula en qü...

Té la seva lògica: hi ha una fórmula de fer literatura (podríem anomenar-la reductio ad absurdum) que ha desencadenat bona part de les distopies modernes, des del Nosaltres, de Zamiatin, fins a La taronja mecànica, de Burgess, passant pels ineludibles 1984 i Un món feliç. Franz Kafka ja la va assajar, a La colònia penitenciària (1919), i dos segles abans també Swift, quan a Una proposició modesta(1729) aconsellava, molt humilment, que els fills dels irlandesos fossin venuts com a aliment per als senyors benestants. La fórmula en qüestió consisteix a extremar els defectes del present, portar a l’última conseqüència lògica els principis i prejudicis que regeixen les societats humanes. L’estratègia pot optar per la rialla o l’esgarrifança. En alguns casos involucra totes dues forces, i el lector no sap si riure o si horroritzar-se i plorar. Que el resultat fregui o no la hipèrbole dependrà del caràcter més o menys refinat de l’autor.

Quan Margaret Atwood (Ottawa, 1939) ideava El conte de la serventa, l’amoïnava que el text pequés d’inversemblança i fos rebutjat per hiperbòlic. Tot i atorgar a la novel·la una ambientació futura, Atwood estava decidida a no donar ocasió a “cap artefacte imaginari, cap llei imaginària, cap atrocitat imaginària”, elements comuns del gènere distòpic. El conte de la serventa, doncs, prescindeix de gadgets futuristes, i tot el que té d’atroç i sinistre ens resulta al mateix temps familiar, perquè prové dels annals de la història humana; riquíssima, se sap, quant a atrocitats i lleis inimaginables. Atwood extrapola trets de l’Iran dels aiatol·làs, de la caça de bruixes a Nova Anglaterra, del Berlín dividit, del rigor bíblic dels reformadors puritans, i així basteix la fictícia República de Gilead, una teocràcia sorgida de l’ensulsiada dels Estats Units d’Amèrica.

En aquest futur pròxim, els naixements han caigut en picat, i les dones fèrtils són forçades a proveir de fills les parelles estèrils de la classe dominant per mitjà d’una violació ritual. La protagonista i narradora és una d’aquestes serventes. El seu nom, Offred, indica que és propietat de la família del senyor Fred, igual que Offwarren és la criada dels Warren i Offglen és... Convertida en una mena d’Anne Frank, Offred testimonia els abusos d’un govern fanàtic que, sumit en el deliri veterotestamentari, suprimeix les llibertats bàsiques i imposa l’ordre per la via de la repressió i la doctrina. En el seu relat, Offred no s’està de recordar com vivia anys enrere (a la nostra època), cosa que ens fa sospitar que el passat (el nostre món) no era precisament millor. Què hem de fer amb una frase tan maliciosa com “Ara anem pel mateix carrer [...]i no hi ha cap home que ens digui cap obscenitat, ni que ens parli, ni que ens acariciï. No ens xiula ningú”? Són aquest tipus de detalls els que alliberen el llibre d’Atwood de l’obvietat paternalista i els judicis fàcils, elements comuns del gènere distòpic. D’Atwood, per sort, sempre cal esperar això: mala llet, refinament, astúcia literària.

No se’ns ha d’escapar que una telesèrie d’èxit ha reactivat aquesta novel·la de 1985. Alguns parlen del do profètic d’Atwood: se n’ha volgut fer una lectura en connexió amb l’Amèrica de Trump, com si el món d’Offred la presagiés. El fet, lluny de vaticinis i bruixeries, és senzillament que les condicions que van donar motiu a l’escriptura d’El conte de la serventa persisteixen al nostre segle XXI. Els mals que Atwood detectava als vuitanta no són diferents dels mals que el lector pot veure ara des de la finestra: misogínia, control del cos femení, estratificació social, fonamentalisme, violència estatal, manipulació... Cap d’aquestes xacres ha prescrit encara. Per això novel·la i serial ens colpeixen. Per això no fa ni cinc anys que Jenn Díaz publicava Mujer sin hijo, llibre amb preocupacions afins a les d’Atwood.

El conte de la serventa és fabulós (en tots els sentits) i segur que convenç els lectors poc habituats a ultrapassar el mur del realisme. Quaderns Crema en publica la versió catalana, confiant-la a Xavier Pàmies, que, bo i traduint, es regala (ens regala) alguna tergiversació feliç (“cadira”, anagrama de “criada”).