L’ànima humana, al tombant de segle

En una anotació del seu dietari Dones que dormen, Valentí Puig evoca una anècdota protagonitzada per Miquel Bauçà a la universitat, a finals dels seixanta: un dia que hi havia programada una conferència de J. V. Foix, Puig va trobar Bauçà que se n'anava, i en preguntar-li si no hi assistiria, va contestar que per a això "s'hi ha de creure". Pot haver-hi la broma de dir que per copsar la poesia de Foix fa falta un acte previ de fe, però el més probable és que es referís a l'esdeveniment social en si. Sense ànim de forçar la contraposició entre els dos mallorquins, és clar que represent...

En una anotació del seu dietari Dones que dormen, Valentí Puig evoca una anècdota protagonitzada per Miquel Bauçà a la universitat, a finals dels seixanta: un dia que hi havia programada una conferència de J. V. Foix, Puig va trobar Bauçà que se n'anava, i en preguntar-li si no hi assistiria, va contestar que per a això "s'hi ha de creure". Pot haver-hi la broma de dir que per copsar la poesia de Foix fa falta un acte previ de fe, però el més probable és que es referís a l'esdeveniment social en si. Sense ànim de forçar la contraposició entre els dos mallorquins, és clar que representen dues maneres contràries de ser escriptor: Bauçà va portar a l'extrem la seva descreença en la societat, fins a esdevenir un profeta voluntàriament solitari, mentre que Puig, sobretot per la seva activitat periodística i pels seus llibres d'assaig -principalment en espanyol-, ha esdevingut un personatge important del debat polític, sobretot a partir dels anys noranta. Com que ni el valor ni la significació d'una obra literària no depenen de la funció social que hagi volgut assumir el seu creador, vistos en una perspectiva de dècades, tots dos hauran contribuït, cadascun a la seva manera, a explicar els vaivens, les inseguretats i les perplexitats de l'ànima catalana en el tombant de segle.

Pel que fa a la literatura de ficció -principalment en català-, Puig ha alternat la narrativa i la poesia. En l'excel·lent llibre de converses amb Ignacio Peyró La vista desde aquí (Elba), revela la interrelació entre totes dues: "A veces paras una novela porque un poema se está agazapando en un rincón; en otros casos, te queda colgado un poema porque hay un personaje que asoma por la ventana de una novela en ciernes". I també hi defineix el poema com "una condensación verbal muy específica, cargada de sentidos". Així doncs, es tractaria d'una forma que acull elements que no caben o s'escapen d'altres gèneres que gaudeixen o pateixen de convencions més definides, una forma que té la virtut de condensar en poques paraules una situació o un estat d'ànim complexos. En el seu cas, la forma, la mètrica, resta sacrificada a l'expressió d'una certa correntia del pensament que barreja història i impressions immediates, nocions abstractes i evocacions costumistes.

Oratges de la memòria és el seu setè recull: 45 reflexions on els interrogants són més freqüents que les respostes. El títol escollit dona un indici de la dimensió introspectiva, dietarística, en què aquests poemes sorgeixen. Sol recórrer més aviat a la juxtaposició de plans de la realitat, més que no pas a l'elaboració d'un discurs travat. Així, en un com Oda de tardor , en només catorze línies pot aparèixer una representació de la tardor, l'alleujament de la superació de l'estiu, una al·lusió a Keats, una esperançada invocació a l'ànima "mentre no arribin els hiverns del desconhort", tot emmarcat en el tòpic del curs de les estacions com a imatge de la vida humana.

Altres vegades apareixen frases contundents que sintetitzen una visió del món, com l'oposició: "Grans homes pragmàtics que fan el bé sense idealisme; gnoms utopistes que han destruït tanta vida". Sigui com sigui, hi ha sempre una aposta pels costums, les convencions i la continuïtat, cosa que avui dia, paradoxalment, significa un desafiament a les idees imperants. Però no són, aquests textos, llocs on sorgeixen proposicions que sostinguin certeses dogmàtiques; al contrari, rics de suggeriments, inciten a l'exercici de la raó i de la ironia, és a dir, aposten per apuntalar el millor que resta de la nostra civilització.