Catalunya no és Kosovo

L'exemple de Kosovo és el que addueix, com a principal base jurídica suposadament aplicable al cas català, el preàmbul de la "proposició de llei del referèndum d'autodeterminació" redactada pel bloc secessionista i registrada al Parlament el passat 31 de juliol.

Però, segurament conscients de la feblesa de l'exemple, els seus redactors ni tan sols s'atreveixen a citar el cas kosovar pel seu nom. Es limiten a englobar-ho en "dictàmens recents" del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ, amb seu a la Haia) que validarien l'exercici de l'autodeterminació també en casos aliens a l'opressió...

L'exemple de Kosovo és el que addueix, com a principal base jurídica suposadament aplicable al cas català, el preàmbul de la "proposició de llei del referèndum d'autodeterminació" redactada pel bloc secessionista i registrada al Parlament el passat 31 de juliol.

Però, segurament conscients de la feblesa de l'exemple, els seus redactors ni tan sols s'atreveixen a citar el cas kosovar pel seu nom. Es limiten a englobar-ho en "dictàmens recents" del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ, amb seu a la Haia) que validarien l'exercici de l'autodeterminació també en casos aliens a l'opressió colonial o dictatorial estrangera, els habituals.

Fins i tot aquesta mera referència és enganyosa, ja que no hi ha hagut dictàmens consultius en plural: es redueixen a un només, el singular sobre l'exprovíncia iugoslava, emès el de 22 de juliol del 2010.

No obstant això, la gran lliçó de l'exemple kosovar, l'únic de què disposen Junts pel Sí i la CUP, és que una declaració d'independència no ha de contrariar una Constitució, Carta Magna o marc constitucional legítim que culmina la legalitat democràtica vigent. La llei bàsica kosovar no impedia la declaració secessionista; la Constitució democràtica espanyola i l'Estatut català l'exclouen categòricament.

Catalunya no és Kosovo. Ni ha patit l'expulsió de 700.000 dels seus ciutadans a càrrec del Govern central (com va provocar Sèrbia). Ni la supressió violenta de la seva Administració pròpia (com va decretar Belgrad). Ni una asfixiant ocupació policial i militar (com va desplegar el comandament de la federació). Ni ha hagut de ser alliberada de ningú per un Exèrcit internacional (la KFOR, sustentada a l'OTAN). Ni ha estat gairebé una dècada sota l'administració tutelar de l'ONU (com va passar amb Kosovo entre 1999 i 2008), que va recomanar, per fi, la seva independència.

La Cort de Justícia va beneir la secessió kosovar perquè no violava la seva Constitució interna

La Cort de Justícia va beneir la secessió kosovar perquè no violava la seva Constitució interna

El dictamen sobre Kosovo del 2010 de cap manera és aplicable a Catalunya. Perquè no encaixa en les tres raons per les quals el TIJ valida no el dret a l'autodeterminació, sinó l'acte concret de la declaració de sobirania.

La primera és que no hi ha cap nova norma internacional específica que reguli, o prohibeixi, noves declaracions d'independència en l'era postcolonial… però sí que es produeixen en la via d'un determinat “context factual”: els “fets rellevants” aflorats en el cas de Kosovo: que són diametralment oposats als catalans. La segona és que la norma directament aplicable, la resolució 1244 del Consell de Seguretat (de 10 de juny del 1999) no impedia aquesta declaració: més aviat la seva aplicació va acabar incentivant-la. Però en el cas de Catalunya no hi ha res semblant.

I la tercera, que el “marc constitucional” establert el 15 de maig del 2001 per la UNMIK (la missió especial de les Nacions Unides), que va governar efectivament el territori controlant i supervisant l'Administració autònoma kosovar i que va aparcar l'ordenament legal iugoslau, també la permetia. Cosa que no passa amb el marc espanyol, ja que la Constitució i l'Estatut exclouen rotundament la secessió.

Convé aprofundir en aquests arguments. Primer, el TIJ no es pronuncia sobre alguna cosa que no se li va preguntar, a saber, si Kosovo tenia o no “dret a crear un Estat independent com a manifestació del dret a l'autodeterminació”. Va considerar innecessari resoldre aquest dilema. Es va atenir no a establir si hi havia dret a l'autodeterminació, sinó a la qüestió plantejada, si la declaració d'independència del 17 de febrer del 2008 dels albanokosovars va violar la legalitat.

No va violar la legalitat general, sosté, perquè l'Acta Final de Hèlsinki (1-8-1975) que reconeix el principi de lliure determinació ho fa assumint que té com a límit altres normes, “incloent les que es refereixen a la integritat territorial dels Estats”, encara que el Tribunal considera que “l'abast” d'aquest últim principi “se circumscriu a l'esfera de la relació entre Estats”, ergo no a la relació entre un territori que no és Estat i un Estat.

Omet la Haia que una norma de dret positiu de més rang, la Resolució 2.625 de l'ONU, del 1970, distingeix en dos paràgrafs diferenciats el deure dels Estats de respectar el dret d'autodeterminació, però abstenint-se “de qualsevol acció dirigida al trencament parcial o total de la unitat nacional i integritat territorial”; i el deure segurament també exigible a altres possibles actors.

Encara és més clara la Resolució 50/6 de l'Assemblea General (1995) que identifica com a subjectes els Estats membres, els observadors de les Nacions Unides i els “pobles del món” i que per tant obliga tots ells. Reafirma el text “el dret de tots els pobles a la lliure determinació, tenint en compte la situació particular dels pobles sotmesos a dominació colonial o a altres formes de dominació o ocupació estrangeres, i reconeixent el dret dels pobles a prendre mesures legítimes (…) encaminades a realitzar el seu dret inalienable a la lliure determinació”.

Però, afegeix, “res de l'anterior s'entendrà en el sentit que autoritza o fomenta cap acció encaminada a infringir o menyscabar, totalment o parcialment, la integritat territorial o la unitat política d'Estats sobirans que es condueixin de conformitat amb el principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles i estiguin, per tant, dotats d'un Govern que representi a la totalitat del poble pertanyent al territori sense cap distinció”.

Sorprenentment, la Cort obvia aquesta resolució. De manera que tolera la declaració, perquè no viola la legalitat internacional, però els jutges matisen que això no significa “que constitueixi l'exercici d'un dret conferit per ella”. Malgrat aquestes ambigüitats o contradiccions judicials, el tribunal es preocupa d'inserir el cas dins del “context factual”, únic i exclusiu del cas de Kosovo. Exclusiu.

L'ONU no va vetar l'autodeterminació de Kosovo, com va fer amb la de la  República Srpska de Bòsnia

Poc abans que els tancs de l'Aliança Atlàntica i d'altres països acudissin a la província balcànica en socors dels perseguits per Slobodan Milosevic, quan havien estat insuficients els bombardejos aeris, el Consell de Seguretat va emetre el 10 de juny del 1999 la seva famosa resolució 1.244, que validava l'operació terrestre, i prefigurava una espècie de protectorat civil a càrrec de l'ONU (la missió UNMIK) una vegada expulsat l'Exèrcit serbi del territori kosovar.

De facto, l'autoritat física, administrativa i política de Belgrad va desaparèixer durant gairebé una dècada. La complicitat entre una autoritat kosovar autònoma i la missió de l'ONU va ser molt potent. Va desembocar de seguida, el 2001, en un marc constitucional (reglament 2001/9 de la missió, plenament endossat per Nova York) de perfils inèdits. Venia a constituir una Carta Magna en la qual l'ex-Federació Iugoslava no apareixia ni com a apuntador. Aixecava en realitat una estructura estatal, “del tot similar a la d'un Estat sobirà” —segons l'expert Bright Theu (The Law of Selfdetermination, Universitat de Pretoria, 2009)— amb les seves autoritats, president, ministres, agències, assemblea representativa, cossos de funcionaris, una construcció política del tot independent… excepte de l'ONU. La seva Administració internacional del territori “va acabar” de facto “amb la sobirania de Sèrbia sobre Kosovo”, conclou Theu.

Quatre anys després, el 2005, va començar el procés polític per dibuixar la “solució definitiva” o “estatut final”, com va acordar el Consell de Seguretat a proposta del diplomàtic noruec Kai Eide, enviat especial sobre el terreny del secretari general Kofi Annan. Va haver-hi, en un any que es va fer llarg, rondes negociadores, intercanvi de papers, i fins i tot un Esborrany d'una proposta completa, emès per l'autoritat internacional. Tot en va, “les negociacions bilaterals i les consultes als experts han deixat clar que les parts [Pristina i Belgrad] són incapaces d'arribar a un acord”; “la meva opinió és que la possibilitat d'una sortida consensuada s'ha esgotat”, va concloure al cap l'enviat especial, ara el finlandès Martti Ahtisaari, que havia intervingut a la fi dels anys noranta en el conflicte. I va rematar la seva anàlisi amb una afirmació demolidora: “L'única opció viable per a Kosovo és la independència”.

Nacions Unides va recomanar la independència com a "única opció viable" després de la guerra

De manera que l'absència de prohibició expressa d'una declaració d'independència per una norma internacional es va creuar amb gairebé una dècada de trajectòria de Kosovo com a entitat separada; i amb una evolució política en què la proposició d'independència la formulava… les Nacions Unides! Que la concretés el 17 de febrer del 2008 una reunió de diputats kosovars era un detall menor, gairebé obligat.

Aquesta seqüència històrica il·lustra per què els jutges de la Haia van destil·lar un segon argument en favor de la causa kosovar, bastant més precís: la resolució 1.244 no contenia una “prohibició específica d'emetre una declaració d'independència”. No la contenia, i aquesta absència era essencial, perquè si el Consell de Seguretat hagués volgut imposar condicions limitatives al futur definitiu de Kosovo, “les hauria especificat en la seva Resolució relativa al cas”, com ha fet “en la pràctica contemporània”, addueix el TIJ, en referència al cas de Xipre, en què el Consell va exigir una sobirania única en l'estatut definitiu de l'illa.

I sobretot, “si el Consell de Seguretat hagués volgut prohibir” aquesta declaració d'independència, “ho podria haver fet en termes clars i inequívocs com va fer en la seva Resolució 787, del 1992, respecte de la República Srpska”, rematen: de nou aquí, els jutges subratllen l'especificitat inexportable de Kosovo. I expliciten que es tracta d'un cas molt particular, contra els qui pretenen autoaplicar-se una doctrina escassament generalitzable: “A l'hora d'interpretar les resolucions del Consell de Seguretat, el Tribunal ha d'establir, basant-se en una anàlisi cas per cas i considerant totes les circumstàncies rellevants, per a qui el Consell vol aplicar obligacions legals vinculants”.

La tercera i més breu pota del dictamen estableix que el “marc constitucional” vigent, creador de la dualitat de poders UNMIK-Assemblea de Kosovo sota el control de la primera, tampoc impedia la proclamació de la independència: podria haver-se interpretat així si l'hagués proclamat l'Assemblea com a tal, les competències de la qual desbordaven aquesta funció, però “els seus autors no venien obligats pel conjunt de poders i responsabilitats” atribuïts a les institucions d'autogovern.

“No va haver-hi violació del marc constitucional”, conclouen. Encara que sigui per una escletxa tan aparentment inestable com que els declarants no van actuar com a institució d'autogovern provisional, sinó com a notables. La clau no és aquesta condició concreta. L'argument de més pes és que una declaració d'independència no ha de contrariar una constitució democràtica. La kosovar no impedia la separació; l'espanyola l'exclou. Catalunya no és Kosovo.