“És preocupant que s’interioritzi a Espanya la correcció política”

“Ningú fot el patró”. Julián Hernández (Madrid, 1960) du imprès aquest missatge a la samarreta que porta, negra i amb la cara del narcotraficant Pablo Escobar somrient des del seu pit. Han passat més de 35 anys des que, després d’estampar un Renault 12 contra una tanca groga i el posterior comunicat que va emetre l’asseguradora, donessin nom al grup que, pràcticament, va parir el punk a Espanya; tant de temps després, Siniestro Total conserva, pràcticament, el mateix esperit i nervi.

“El que sempre hem defensat és la llibertat absoluta. El nostre sistema operatiu és l’humor, vivim entre...

“Ningú fot el patró”. Julián Hernández (Madrid, 1960) du imprès aquest missatge a la samarreta que porta, negra i amb la cara del narcotraficant Pablo Escobar somrient des del seu pit. Han passat més de 35 anys des que, després d’estampar un Renault 12 contra una tanca groga i el posterior comunicat que va emetre l’asseguradora, donessin nom al grup que, pràcticament, va parir el punk a Espanya; tant de temps després, Siniestro Total conserva, pràcticament, el mateix esperit i nervi.

“El que sempre hem defensat és la llibertat absoluta. El nostre sistema operatiu és l’humor, vivim entre l’acudit dolent i l’humor negre”, diu Hernández, que torna amb El mundo da vueltas, el primer disc d’estudi des que el 2010 van publicar Country & Western. El nou àlbum, que presentaran aquest divendres, 5 de maig, en el festival Sound Isidro, està compost per vuit cançons noves que han penjat a la xarxa i que han editat només en un vinil de 10 polzades, amb un tiratge de 600 còpies.

L’any passat, per primera vegada en una carrera de més de tres dècades, els organitzadors d’algun dels seus concerts van tractar d’evitar que interpretessin cançons conegudes del seu repertori. A Tordesillas (Valladolid), on se celebra el polèmic Toro de la Vega, per exemple, els van suggerir que no toquessin “Alégrame el dia”: “Si intentes donar la volta a l’arena, la donaràs amb els peus per davant”, diu la lletra sobre un torero. Va passar just el contrari. “Per anarquistes i iconoclastes que siguem, no ens perdem el que ens envolta; que hi hagi gent parlant dels límits de l’humor és perillós. Quan poden començar a fer-se acudits de morts? Napoleó o Àtila sí, Franco no? Caduquen els seus drets abans o després que els d’autor?”. Hernández sent que el que fa, el que sempre va fer, ara està sota amenaça. “Les condemnes de César Strawberry o Cassandra no haurien d’haver passat mai. Però, més que la judicialització salvatge, em preocupa que s’interioritzi malaltissament la correcció política. No poden ficar-nos a tots a la presó, però tampoc caldrà si tots acceptem aquest joc”.

Des d’aquests primers anys després de la Transició, en què a la televisió se censurava Las Vulpes o Javier Krahe, no havia percebut vibracions tan paral·leles. Diu que llavors la política va utilitzar la cultura popular, la seva brillantor, per embolicar el que es va vendre com una meravella i va resultar no ser-ho. En aquests vuitanta que, segons ell, van durar molt més d’una dècada, Siniestro Total cantava “Miña terra galega” (amb la música de “Sweet Home Alabama”) per ofendre el gust dels qui es consideraven moderns; cantaven que volien banyar-se en mars d’estronci, urani i plutoni, assumint que qualsevol entendria la ironia i que “Nuclear sí, por supuesto”, era un manifest que significava precisament l’oposat. Deliberadament tenien intenció de, a força de dir barbaritats, bandejar clixés. I Hernández considera que ara, com mai des de llavors, es fa necessari provocar de nou, tibar la corda que lleis com la mordassa o la d’enaltiment del terrorisme han anat contraient.

Malgrat la seva experiència, de l’anomalia que suposa que un grup respiri tantíssim temps damunt de l’escenari, un grup a més l’evolució artística del qual succeeix, segons el mateix Hernández, a força de cometre errors copiant la música que els agrada escoltar (“nosaltres no imitem, robem, com deia Picasso”), el seu últim treball ve acompanyat del minúscul segell Trilobite Records. “És gairebé autoedició, nosaltres compartim les cançons a Internet i confiem en ells per al vinil, per la seva sensibilitat per cuidar l’objecte”. Diu Hernández que la gran indústria discogràfica està morta, que es va extingir per fer-ho rematadament malament als anys de bonança del CD, i que han condemnat amb la seva avarícia els grups actuals a no poder gaudir de vides professionals tan llargues com la que ells mateixos encara gaudeixen.

Sense anomenar hereus, sí que posa la vista en algunes bandes “que podrien no cremar en cinc minuts”: Pony Bravo, dels qui Hernández va comprar tots els discos disponibles en un concert que va poder veure dels sevillans, i gallecs –escombrant cap a casa– com Novedades Carminha o Triángulo de Amor Bizarro. “Cal fer alguna cosa perquè la cultura torni a ser capaç d’alterar la societat i em temo que el primer pas seria reconèixer el seu potencial com a indústria; una identitat cultural té el mateix valor i poder que una identitat de marca: de taronges se’n poden plantar a València o a Israel, cotxes fabricar-se a Valladolid o a Corea, però tan cert com que ningú va poder escriure el Quixot en una altra lloc i que signifiqués el mateix, ningú pot compondre avui una novel·la d’Agustín Fernández Mallo ni gravar un disc de Siniestro Total”.