Crims entre gel i elfs
L'islandès Indridason captiva BCNegra amb assassinats, fred i criatures fantàstiques
Curiosos, aquests islandesos: amb prou feines en són uns 350.000 (vindria a ser com els habitants de la Còrdova espanyola) i tenen una mitjana baixíssima de crims per any, 1,8; en canvi, són dels millors escrivint novel·les negrocriminals. I el cap de cartell, sens dubte, és Arnaldur Indridason, ell mateix un paradigma físic (alt, corpulent, blanc de pell) i psicològic (fraseologia curta, agradable però seriós, aparença distant) de la ciutadania del seu país, que ahir dimarts, parlant d'assassinats i clima extrem, pa...
Curiosos, aquests islandesos: amb prou feines en són uns 350.000 (vindria a ser com els habitants de la Còrdova espanyola) i tenen una mitjana baixíssima de crims per any, 1,8; en canvi, són dels millors escrivint novel·les negrocriminals. I el cap de cartell, sens dubte, és Arnaldur Indridason, ell mateix un paradigma físic (alt, corpulent, blanc de pell) i psicològic (fraseologia curta, agradable però seriós, aparença distant) de la ciutadania del seu país, que ahir dimarts, parlant d'assassinats i clima extrem, passant per l'existència o no d'elfos, va ser l'estrella de la segona jornada del festival de novel·la policíaca BCNegra.
Indridason (Reykjavík, 1961) ha publicat llibre aquests dies a Espanya, Bettý (RBA), que és una mica com un El carter sempre truca dues vegades molt sui generis, amb una femme fatale al capdavant, i que va escriure el 2003 “com a parèntesi” de la sèrie del seu comissari Erlendur Sveinsson. No és estrany que el pare prengui distància amb la criatura si se la coneix: el seu nom significa “estranger” i va arrossegant per la vida diverses culpes: un germà mort després de perdre's durant una tempesta en l'àrid paratge de l'illa, un divorci, una filla toxicòmana, un fill alcohòlic... “Amb Bettý volia provar els aires del negre nord-americà tipus Chandler o Cain, un punt narratiu afrancesat... Seria capaç de fer-ho? I podria aplicar-ho a la realitat islandesa?”, es va preguntar davant de les prop de 300 persones que omplien l'auditori del Conservatori del Liceu, en la que potser va ser la seva intervenció més llarga.
L'autor de La dona de verd assenyala que les dones “sempre estan presents en les meves obres, m'obsessionen, tot i que intento no donar-los un tracte diferent dels homes” i que aquesta novel·la va sorgir, com totes les de l'autor, a partir d'una idea primigènia amb la qual es posa a escriure i que després “no sé mai com acabarà: m'assec a l'ordinador i començo i llavors les petites idees es posen en funcionament i van encaixant i m'autosorprenc”.
No obstant això, a Bettý hi ha esquinçalls de pell reconeixibles pels fidels lectors d'un autor que ha venut més de 10 milions d'exemplars i s'ha traduït a gairebé 40 llengües. “En el fons, és una novel·la sobre una confiança trencada i l'efecte devastador que això sempre produeix en una persona; i també hi apareix l'autoengany: el més difícil a la vida és mirar-se a un mateix i acceptar-se amb els errors... o això deia el meu professor de Filosofia”. Tot un savi...
No apareix a Bettý un dels personatges preferits d'Indridason, el clima —“com pot no afectar-te tenir només quatre hores al dia de llum solar? Això explica el caràcter dels meus personatges”—, però sí el pes del temps i del passat —“en menys de 50 anys hem passat d'una societat rural molt pobra a una de les més modernes; aquí s'ha quedat molta gent enrere; encara avui mitja Islàndia no s'ha habituat als canvis després de la Segona Guerra Mundial”. Potser per això treballa en una trilogia sobre la Islàndia ocupada pels anglesos i els nord-americans durant aquell conflicte, amb un policia de l'exèrcit invasor que ha de treballar amb un de local.
Indridason admet algunes coses xocants, com que el Govern islandès ajuda amb pagues extraordinàries els escriptors en un país on prop del 10% acabarà fent almenys un llibre en la seva vida i que el departament de carreteres, quan asfaltant calçades es troba una gran pedra, pregunta als del poble que hi ha més a prop si saben si allà hi viu algun elf: “Si és així, la dipositen amb molta cura molt a prop d'on era”. Les llegendes i sagues vikingues han deixat empremta, admet. Però ell, per descansar, llegeix poesia, mai novel·la negra: “Per construir alguna frase moltes vegades he necessitat tot un dia”, diu qui es mostra preocupat per l'islandès davant del “bombardeig de l'anglès: han pronosticat que perdrem l'idioma d'aquí a uns 100 anys”. Només en saber que a tot Espanya els organitzadors no havien trobat cap traductor simultani d'islandès va accedir a fer servir l'anglès.
L'iceberg Indridason només va donar símptomes de desglaç quan José Luis, una de les 50 persones que al final van anar a demanar-li un autògraf, li va demanar que l'hi dediqués en islandès; i quan va admetre per què es quedarà a Barcelona fins dissabte: “Per veure jugar el Barça, és clar!”. Curiosos, aquests islandesos.