S’ho van endur tot, tret dels mobles

Julio Muñoz Ramonet va deixar en herència a Barcelona, en morir el 1991, un palauet al carrer Muntaner i tot el que es conservava a l'interior; sobretot, una impressionant col·lecció d'obres d'art per la qual litiguen, des de fa dues dècades, les quatre filles de l'industrial tèxtil i l'Ajuntament. Però també el mobiliari —que, a diferència de les pintures, les germanes Muñoz Vilallonga no es van endur de l'habitatge quan va morir el seu pare—, un dels interiors més excepcionals de l'alta burgesia barcelonina de fin...

Julio Muñoz Ramonet va deixar en herència a Barcelona, en morir el 1991, un palauet al carrer Muntaner i tot el que es conservava a l'interior; sobretot, una impressionant col·lecció d'obres d'art per la qual litiguen, des de fa dues dècades, les quatre filles de l'industrial tèxtil i l'Ajuntament. Però també el mobiliari —que, a diferència de les pintures, les germanes Muñoz Vilallonga no es van endur de l'habitatge quan va morir el seu pare—, un dels interiors més excepcionals de l'alta burgesia barcelonina de finals dels anys quaranta que ha arribat fins als nostres dies. Des de la Fundació Julio Muñoz, encarregada des del 1995 de reclamar als tribunals el llegat desaparegut, treballen per revaloritzar i difondre aquest patrimoni, amb la possibilitat d'obrir l'habitatge al públic. “És evident que el valor dels mobles no es pot comparar amb el de les pintures”, assegura l'experta Mónica Piera, que acaba de publicar Antonio Herráiz, mueblista de la vivienda de Julio Muñoz Ramonet en Barcelona (Res Mobilis, 2016), on analitza aquestes peces creades el 1945 per decorar, de forma integral, l'habitatge que acabava de comprar Muñoz a les hereves del marquès d'Alella “en la qual tot funciona com a aval de la seva posició social en la postguerra espanyola, assolida, sobretot, després del seu enllaç el 1946 amb la filla del director del Banc Central, Ignacio Vilallonga”, segons explica Piera.

Són famosos els coberts i les copes d'or que Muñoz utilitzava quan tenia convidats al seu palauet, amb la intenció d'impressionar-los, si és que no ho estaven després de contemplar les pintures que penjaven a les parets. Són menys coneguts els mobles i la decoració, sobretot de la planta noble, en la qual no es deixava res a l'atzar. Muñoz va encarregar al prestigiós decorador madrileny Herráiz que desplegués, sense mirament, el seu catàleg de mobles recreant els estils clàssics europeus: els luxosos lluïsos francesos per a les sales de visita, el sever estil espanyol per a les zones de pas, el moderat anglès i l'elegant neoclàssic per a sales i dormitoris i la modernitat per als banys.

“Gairebé totes les peces que va crear són excepcionals, una referència en la producció espanyola de l'època, i alguna podria vendre's com una antiguitat”, explica l'experta, que ha comptabilitzat tretze tresillos i més de 50 butaques, majoritàriament en parelles, “no hi ha dues peces ni dos conjunts iguals en forma ni en tapisseria, i algunes van ser creades a la Reial Fàbrica de Tapissos”. Com a anècdota, no s'ha localitzat cap cadira en tot l'habitatge. Per Piera, la clau de l'èxit de la firma que va contractar Muñoz “està en l'elevada qualitat de la producció, la manera de combinar els estils, que aportava varietat i un estudiat equilibri entre estances solemnes que enaltien el propietari i ambients acollidors que convidaven a entrar".

La sumptuositat i el luxe i l'alta posició del propietari de l'habitatge està present en catifes, com la del saló principal, de 9,20 per 6,80 metres, que llueix un medalló amb els escuts Muñoz i Vilallonga, envoltat de banyes de l'abundància, corones florals o trofeus militars a la romana. Una altra és la del distribuïdor central, de 14 per 8 metres, amb una àguila emblema del seu entramat empresarial; els set tapissos flamencs i francesos del segle XVI i XVIII, les pintures murals encarregades a mida, com les pintures goyesques d'Ernest Santasusagna de la sala d'estar. “Són d'un deixeble de Goya”, li agradava dir a Muñoz Ramonet als seus convidats, tot i que les pintures es van fer més de 125 anys després de la mort de l'aragonès. Tampoc la il·luminació es va descurar en aquesta posada d'escena de luxe. En total, més de 35 exemplars de llums de sostre, aranyes immenses amb llàgrimes de vidre i aplics, basats en models del segle XVIII i XIX, als quals cal sumar 45 gerros ornamentals de porcellanes, d'estil Sèvres, saxó i xinès de Canton, que són la cirereta d'aquest conjunt d'esplendor, que les filles de l'industrial van deixar intacte.