Parlin amb ella

Parlar dels veïns deu estar mal considerat en el nostre paisatge mediàtic, tret que ho siguin per decret global i neu a Nova York, llavors veiem aquesta neu en titulars de premsa i ràdio i en imatges televisives per tot arreu. També pot ser que els mitjans no parlin dels altres per no parlar de nosaltres, siguem nosaltres vés a saber qui i els demés, els altres, vés a saber qui.

Posem per exemple d’això últim la vida a Euskadi. És difícil fer-se càrrec de com s’hi està desenvolupant la treva definitiva d’ETA de ja fa més de quatre anys. Un fet extraordinari que, és d’imaginar, deu haver...

Parlar dels veïns deu estar mal considerat en el nostre paisatge mediàtic, tret que ho siguin per decret global i neu a Nova York, llavors veiem aquesta neu en titulars de premsa i ràdio i en imatges televisives per tot arreu. També pot ser que els mitjans no parlin dels altres per no parlar de nosaltres, siguem nosaltres vés a saber qui i els demés, els altres, vés a saber qui.

Posem per exemple d’això últim la vida a Euskadi. És difícil fer-se càrrec de com s’hi està desenvolupant la treva definitiva d’ETA de ja fa més de quatre anys. Un fet extraordinari que, és d’imaginar, deu haver canviat i ha de canviar per complet el dia a dia d’aquelles terres i entre els seus veïns. Podem seguir en directe els resultats de les primàries nord-americanes, però cal bussejar a les xarxes per saber alguna cosa del País Basc més enllà que Donosti estigui de celebracions com a capital europea de la cultura d’aquest any, amb el lema, això sí, “Cultura per conviure”. Si la pau és cultura, parlem d’ella. I amb ella.

Doncs resulta que encara no es pot parlar de pau a Euskadi. No per les dues parts, com és necessari que sigui, ja ho va dir el cardenal Tutu en el seu moment: la pau es fa entre enemics, com la guerra. No hi ha pau basca, no completament. Pensava que sí, però no. La treva definitiva etarra va ser i continua sent unilateral. El desarmament és un compromís dels etarres. Perquè sigui realment efectiu, tant en el sentit físic com en el polític, el desarmament s’ha de negociar amb l’Estat, que ha d’assegurar transparència i respondre de les garanties. Però no ho fa. Per part del Govern d’Espanya no hi ha hagut en aquests quatre anys cap mena de diàleg per consolidar i garantir la pau. En aquests moments, amb un Govern en funcions, els nusos de la investidura i els pals entre partits, la negociació institucional de la pau basca no està en realitat a l’agenda de ningú.

Aquest cap de setmana s’ha reunit a Guernica el tercer Fòrum Social per impulsar el Procés de Pau. Més que en els anys anteriors, hi han parlat alt i clar els mediadors internacionals, el Grup Internacional de Contacte. Han alertat de manera bastant contundent sobre la no-acció de l’Estat. Un dels seus portaveus, l’expert sud-africà Brian Currin, afirma que el president Rajoy ha impedit el desarmament d’ETA, fins al punt de poder dir que “el Govern espanyol ha convertit el mateix procés de pau en un pres polític”.

Ningú es pot estranyar per la inacció de Rajoy, que encarna de primera les paraules del joiós alcalde barceloní Pich i Pon (1878-1937): “No s'ha sabut mai de ningú a qui li passi res per no fer res”. Però, encara que no estranyi, la inacció en la pau basca és obtusa i indigna, esborronadora.

El mateix serà si la inacció continua en qui finalment governi a Espanya. Si és que aquest moment arriba en aquesta legislatura, la investidura de la qual sembla que tant té a envejar a la que abruptament es va aconseguir a Catalunya fa tot just un mes i que tantes bromes va provocar. Si el pacte català va ser dur, fins i tot duríssim, segons que se’n van coneixent detalls, entre JxSí i la CUP, hi era des de bon començament, mentre que les negociacions espanyoles són entre més partits i, mentre escric aquestes línies, just estan començant després de 40 dies postelectorals.

El ball de bastons ha dansat i potser dansarà sense fi, com bé il·lustrava Peridis aquest dimarts en la seva vinyeta política en aquest diari. Goya deu estar perplex a la tomba. El seu Duelo a garrotazos (1823), feroç i cruel comentari sobre els costums resolutius del seu temps, és per molts la seva apologia eterna, com si l’artista encoratgés en veritat a clavar-se cops de bastó pels segles dels segles.

No ho sé, representa sovint que Euskadi i Catalunya ja són països diferents de fet per al mateix Estat. Si pot dir-se que Espanya ha deixat al traster de la història els saharians —que aquest any compliran 40 anys d’exili—, un pàrquing semblant aparca les seves responsabilitats basques (deixo aquí de costat les catalanes). Tal com van les coses, el Fòrum reunit a Guernica ha animat la societat civil basca a posar-se a treballar per la pau, a exigir de l’Estat les garanties de la pau. Que de forma sostinguda i pacífica (a la manera catalana, potser?) obligui l’Estat a assumir la seva part en la pau. Parlin amb ella, parlin amb la pau i per a la pau.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.