La necessitat de saber

A les pàgines preliminars de Diamant blau, Care Santos (Mataró, 1970) visita el cementiri on hi ha enterrats uns avantpassats seus —la seva àvia Teresa, per exemple—, enduta per unes observacions que li fa la seva mare: “Tan enraonadora que era la teva àvia, i hi ha coses que no va explicar mai”. Davant del silenci dels morts, com si formulés d’una altra manera la cita de Siri Hustvedt que encapçala el llibre — “Escriure és recordar alguna cosa que no ha passat”—, la mare de Santos li demana que sigui ella qui s’encarregui de narrar tot el que l’àvia va mantenir en secret. El resultat...

A les pàgines preliminars de Diamant blau, Care Santos (Mataró, 1970) visita el cementiri on hi ha enterrats uns avantpassats seus —la seva àvia Teresa, per exemple—, enduta per unes observacions que li fa la seva mare: “Tan enraonadora que era la teva àvia, i hi ha coses que no va explicar mai”. Davant del silenci dels morts, com si formulés d’una altra manera la cita de Siri Hustvedt que encapçala el llibre — “Escriure és recordar alguna cosa que no ha passat”—, la mare de Santos li demana que sigui ella qui s’encarregui de narrar tot el que l’àvia va mantenir en secret. El resultat és una novel·la que, de forma incomprensible, i a l’altra banda dels raonaments teòrics més aviat rudimentaris amb què es vol explicar la pràctica —“Per a això serveixen les històries. Per fer tornar els morts. Per retrobar allò que no voldríem haver perdut. Per això escrivim. Per això hi ha històries, i gent que les explica”—, aconsegueix complir al peu de la lletra el que s’anuncia al començament, que “l’única cosa que tothom vol saber és com continuen les històries”.

En un principi, no hi hauria gairebé res que seduís el lector que agraeix les virtuts de l’estil: a Diamant blau, costa moltíssim de trobar una sola pàgina que proporcioni el plaer de trobar-se davant d’un text forjat des de l’esforç, el mètode i la perseverança, a la recerca del perfil d’una escriptura que es vulgui assimilar com a pròpia i sense que el resultat definitiu deixi d’assemblar-se sempre a un simple esborrany. No sembla que topar amb l’expressió justa sigui una de les preocupacions de Santos, ni tampoc posar les paraules adequades en el lloc adequat, o impedir l’alteració de la uniformitat lèxica, la dislocació sintàctica, o els entrebancs derivats de la falta de fluïdesa accentual. Com si anés en contra del que podria ser que fos el nucli genuí de la literatura —l’existència sonora d’una maniobra verbal—, Santos es mostra decididament partidària de reduir les frases al nivell més funcional possible: potser és per estalviar-se el neguit d’haver d’enfonsar-se en algun clot inèdit de les veritats del cor, d’haver de penetrar fins el moll de l’os d’alguna cosa, d’haver de bombardejar els llocs ocults de l’ànima. A Diamant blau no hi ha ni una sola frase memorable digna de ser subratllada, i arreu es té la certesa que el que hi impera és un gran desconeixement del valor del ritme de la prosa. Però també és cert que, incomprensiblement, l’única cosa que vol el lector és saber com continua la història, potser perquè la literatura no és una ciència i el pas del temps i de les peripècies sobre el caràcter i el destí dels personatges no es pot reduir a una simple qüestió d’estil.

Més enllà de l’absència d’un rigor verbal, a Diamant blau el lector hi troba que Santos ha sabut disposar de la forma més idònia la matèria narrativa, agraeix que no hi hagi discrepàncies entre els moviments de l’acció, i que la tensió i els desenllaços de les diverses trames que s’hi desenrotllen convisquin amb una harmonia necessària: no hi ha cap voluntat estilística, però és innegable que sí que hi ha la consciència d’armar un edifici narratiu ben travat. Construïda a la manera d’un calidoscopi que es remunta fins al XVIII per acabar desembocant als anys vint del segle passat, Santos narra la història d’una nissaga familiar (que sembla ser la seva) que conté bona part dels ingredients argumentals que solen aparèixer en aquest tipus de literatura: hi ha una mena de maledicció familiar que va travessant les dècades com un misteri del destí, hi ha una gran dosi de melodrama, hi ha la felicitat burgesa i l’adveniment de la misèria, hi ha innocències perdudes davant de les adversitats de l’atzar, hi ha amors a contracorrent de les convencions socials, hi ha la victòria sobre els conflictes, i hi ha una atmosfera històrica i unes minúcies quotidianes que emmarquen amb prou eficàcia les peripècies de Teresa Pujolà a la ciutat de Mataró durant la primera revolució industrial.

Diamant blau és una novel·la verbalment malaguanyada, però no deixa de ser alguna espècie de prodigi que, a pesar de tot, el lector tingui prou paciència per aguantar i seguir endavant, estimulat pel premi de saber com lligarà al final l’autora tots els fils d’una història tan entretinguda.