Tu, femení

El passat 14 de novembre, el matí següent dels atemptats de París, l'escriptora Laura Freixas escrivia a Twitter: “Horroritzada per aquesta nova mostra de violència masculina”. Les reaccions no es van fer esperar, de desafortunat a coses que no val la pena repetir. Pot argumentar-se que no era el moment i que Twitter és més un lloc de contraatac que de construcció de joc. I moltes més coses, segur que sí, però a partir de les reaccions, els contraarguments també parlen, també signifiquen.

Que quedi clar que no conec personalment Laura Freixas, que no comparteixo el seu posicion...

El passat 14 de novembre, el matí següent dels atemptats de París, l'escriptora Laura Freixas escrivia a Twitter: “Horroritzada per aquesta nova mostra de violència masculina”. Les reaccions no es van fer esperar, de desafortunat a coses que no val la pena repetir. Pot argumentar-se que no era el moment i que Twitter és més un lloc de contraatac que de construcció de joc. I moltes més coses, segur que sí, però a partir de les reaccions, els contraarguments també parlen, també signifiquen.

Que quedi clar que no conec personalment Laura Freixas, que no comparteixo el seu posicionament en altres temes i que crec que és difícil estar d'acord o en desacord amb una piulada en un tema tan complex. No obstant això, la seva afirmació no només no em molesta sinó que la considero correcta, tan correcta com pot ser una piulada.

Podem aplicar un biaix de gènere a la violència terrorista de l'ISIS? Si s'ha de jutjar per la informació que rebo, diria que sí, com passa en el cas de Boko Haram. Hi ha hagut altres grups terroristes que tenien dones a les seves files, en llocs destacats, fins i tot n'hi ha hagut que han recollit ideals feministes, però no crec que sigui el cas del terrorisme islamista. El biaix de gènere existeix perquè també existeix un dolor específic de gènere i negar-ho és el mateix que amagar que determinats col·lectius pateixen més que d'altres. Al cap i a la fi del que es tracta, en qualsevol cas, és de determinar com s'exerceix el poder i quines diferències crea.

Hem acceptat, tot i que seria llarg discutir quina part de projecció i de desig conté la nostra percepció sobre aquest fet, que les dones kurdes han tingut un rol fonamental en la resistència d'aquest poble. I a aquest biaix li podem afegir altres capes que segur que ens donen una imatge més completa del que passa al Kurdistan, el biaix racial, el cultural, lingüístic, religiós i l'econòmic. El biaix fonamental, el de ser una nació sense Estat, que no ha d'amagar per força altres enfocaments ni altres descriptors.

És equívoc el llenguatge? Podem fer-lo ballar entre paradoxes i expressions políticament correctes i incorrectes?

Deixar de banda qualsevol punt de vista que pugui explicar un conflicte evita la seva compressió. Evidentment es tracta de violència masculina i evidentment és un debat que s'ha d'afrontar. És equívoc, el llenguatge? Podem fer-lo ballar entre paradoxes i expressions políticament correctes i incorrectes? Discutim si una expressió és més o menys adequada perquè sabem que ens endinsem en un terreny on la semàntica també serveix per delimitar formes de dominació i submissió. Diguem-ne com vulguem, a veure si el problema serà el diccionari, però les que moren són dones i, en un ampli percentatge, víctimes d'agressions continuades i repetides.

És cert, als homes les successives denominacions o els sinònims de la violència de gènere ens poden incomodar perquè la generalització és injusta i ens converteix en culpables en potència. Res comparat amb les xifres de morts, que només són la punta visible d'un iceberg format per desenes de formes de violència i desigualtat. I, és cert, la denominació del genèric totes o la repetició del tots i totes arriba a l'absurditat, però, no són l'expressió d'una falta total de context i d'un temps de consolidació i assumpció?

El llenguatge pot ser ridícul, sí, però tornem al punt de partida. Allò risible de les paraules ha de deixar en tercer pla la reflexió sobre la desigualtat passada, present i futura? La correcció política, la perversió dels estudis culturals que en ocasions tan bé han descrit Philip Roth o Harold Bloom és emprenyadora i de vegades estèril i esterilitzadora. La negació del problema, també, amb l'agreujant que es fa des d'una posició de poder. Utilitzar el llenguatge com a escut o com a excusa és un dels molts símptomes de creure's a resguard de biaixos de classe, cultura, llengua, religió i del llarg etcètera que se suma per crear qualsevol tipus d'identitat.

És la temptació de creure's que ningú et podrà qualificar de quota. Els biaixos deixen de veure's quan es creu que es té una visió panòptica de la societat. Doble falsedat, la visió i la sensació: la majoria formem part d'una minoria o d'una altra.

Francesc Serés és escriptor.