Pallassada

“M’agrada tant Alemanya que prefereixo tenir-ne dues”. Aquesta frase, encunyada pel periodista, escriptor i Nobel francès François Mauriac, va tenir molt d’èxit, ja que amagava recel o odi amb un embolcall irònic. Tant que es va atribuir a molts pares. Però François Mitterrand i Giulio Andreotti, grans utilitaristes, només la van copiar.

Artur Mas estimava tant la Generalitat, i a la seva presidència, que preferia tenir quatre presidents. El cas era, obsessivament, seguir figurant-hi. A raó d’un quart de president, encara que no se sap si amb dret només a un quart de sou, xòfer, pensió ...

“M’agrada tant Alemanya que prefereixo tenir-ne dues”. Aquesta frase, encunyada pel periodista, escriptor i Nobel francès François Mauriac, va tenir molt d’èxit, ja que amagava recel o odi amb un embolcall irònic. Tant que es va atribuir a molts pares. Però François Mitterrand i Giulio Andreotti, grans utilitaristes, només la van copiar.

Artur Mas estimava tant la Generalitat, i a la seva presidència, que preferia tenir quatre presidents. El cas era, obsessivament, seguir figurant-hi. A raó d’un quart de president, encara que no se sap si amb dret només a un quart de sou, xòfer, pensió i despatx postpresidencial. Així ho oferia a la jovenalla de la CUP, que reclamava una presidència “coral” –el contrari d'una presidència– per no haver d'investir-lo i enrojolar-se del veïnatge de pujoleries i trespercents.

Però aquesta va respondre amb més serietat a la increïble pallassada institucional (per què no 3,14 presidents, com el número p; o 41, un per comarca; o set milions i mig, tants com catalans?) exigint no només el tracte protocol·lari de president per al quartet (que consideren cosmètic) i poders de taifes per a cadascun dels seus membres, sinó repartir les molt potents competències clau del president: signar decrets, nomenar consellers, dissoldre la Cambra. I Mas va semblar que tremolava.

Entossudit a enfonsar –amb il·lusió– tot el que toca, des de l'empresa d'ascensors de papà a la d'adobament dels excelsos Prenafeta, passant per la federació CiU, el nacionalisme moderat, la tradicional unitat cívica de la ciutadania catalana, l'universalisme de la senyeraper la qual tants han patit (ara vilipendiada amb afegits facciosos), l'imperi de la llei, la capacitat catalana d'atreure empreses en comptes d'expulsar-les i fins i tot el seu propi partit, Sansó Mas s'afanya si convé a fer explotar el que queda dempeus de la Generalitat després dels seus mitjos mandats, dels quals no quedarà res, perquè no ha fet res ni ha emprès ni ha proposat, més enllà de l'agitprop de carrer.

L'ofici de pallasso i els altres xous de circ són una cosa solvent. Consagrats per pintors com els catalans Josep Amat i Francesc Serra, han donat artistes excel·lents com el català Charlie Rivel. Cap d'ells perpetraria aquesta pallassada. Ells no es riurien mai ni del seu ofici ni de la seva pàtria. Gent seriosa.