El càlcul egoista
Hi ha moltes raons per no ser nacionalista: perquè no és ineluctable, per exemple, rendir-se als dictats d’una religió fonamentada en les lamentacions
Ja hi haurà un altre moment per fixar-se en les tautologies i les fal·làcies, les analogies tramposes, les cursileries melancòliques, en l’ús de les paraules dels polítics nacionalistes per crear problemes artificials, desenfocar l’ordre de les prioritats i transformar les seves creences en la mesura de totes les coses. Ja hi haurà temps per raonar per què els intel·lectuals orgànics del nacionalisme no assoliran mai la primera divisió del pensament, per reconstruir la crònica de l’ofensiva premeditada contra el constitucionalisme, per combatre el desconcert que ocasiona veure com s’identifica...
Ja hi haurà un altre moment per fixar-se en les tautologies i les fal·làcies, les analogies tramposes, les cursileries melancòliques, en l’ús de les paraules dels polítics nacionalistes per crear problemes artificials, desenfocar l’ordre de les prioritats i transformar les seves creences en la mesura de totes les coses. Ja hi haurà temps per raonar per què els intel·lectuals orgànics del nacionalisme no assoliran mai la primera divisió del pensament, per reconstruir la crònica de l’ofensiva premeditada contra el constitucionalisme, per combatre el desconcert que ocasiona veure com s’identifica la Democràcia amb la massa que ocupa les places i no amb l’Estat de Dret. I hi haurà també l’ocasió, sens dubte, per examinar la mecànica verbal usada per referir-se a la ciutadania immune a la passió contagiosa del nacionalisme: encara que se l’acusi d’anticatalà, de ressentit, de mesquí, de menysprear les llengües minoritàries, de traïdor, de conspirar contra la unitat mítica de la nació, de cultivar el discurs de la por, hi ha gent que sap que a una col·lectivitat se l’enganya més bé que a un individu sol.
Hi ha moltes raons per no ser nacionalista: perquè no és ineluctable, per exemple, rendir-se als dictats d’una religió fonamentada en les lamentacions, perquè és possible no situar en el pedestal més alt de la consciència ètica la nació, perquè hi ha qui té la fortuna de veure la societat lluny d’unes estructures mentals que són una mena de patrons inconscients per classificar i entendre la realitat, perquè la idea d’un enigma català o d’una Catalunya atàvica és irracional —els únics misteris són la mala sort perpètua d’Artur Mas i els plors d’Oriol Junqueras—, perquè no cal sucumbir a la propaganda i es poden detectar les falsedats i els convencionalismes amagats rere la promesa del retorn a l’edat d’or, als orígens, a la devolució de la terra perduda. Hi ha més raons per lliurar-se dels temptadors miratges del nacionalisme: la certesa que de la il·legitimitat en surt sempre l’inestable, l’imprevist, l’inesperat i l’increïble, que la figura del President convertit en Pare i la seva glorificació obeeix a una malvada ideologia constructivista, que el nacionalisme no té cap relació amb l’amor i sí, en canvi, amb les aigües gelades del càlcul egoista.
Hi ha qui s’escapa del camp magnètic del nacionalisme perquè aposta pel que és viu, obert i feliçment inacabat, hi ha qui en fuig perquè veu la realitat de la superstició que vol oprimir-lo, i hi haurà qui opti per ser lliure. Al cap i a la fi, tots els que parleu de la falta de llibertat a l’escenari polític hauríeu de recordar uns versos de Lope de Vega: “¡Oh libertad preciosa / conocida tan mal de quien la tiene!”.