Concentrat de genis
Van Gogh, Cézanne i Picasso, entre els artistes de l'exposició que inaugura la seu de la Fundació Mapfre a Barcelona
“Com veu aquests arbres? Són grocs. Doncs faci servir el groc. Aquesta ombra més aviat blava. Pinti-la amb ultramar pur. Aquestes fulles vermelles? Posi vermelló al quadre”. La conversa, entre Paul Gauguin i el seu deixeble Paul Sérusier, va tenir lloc el 1888 a la localitat de la Bretanya francesa de Pont-Aven i es va materialitzar a El talismà, una petita joia que conserva el Museu d'Orsay de París en la qual es mostra un paisatge construït a través d'una estricta juxtaposició de colors purs i poc reals. Després que Sérusier tornés del seu viatge va mostrar l'obra als seus col·legue...
“Com veu aquests arbres? Són grocs. Doncs faci servir el groc. Aquesta ombra més aviat blava. Pinti-la amb ultramar pur. Aquestes fulles vermelles? Posi vermelló al quadre”. La conversa, entre Paul Gauguin i el seu deixeble Paul Sérusier, va tenir lloc el 1888 a la localitat de la Bretanya francesa de Pont-Aven i es va materialitzar a El talismà, una petita joia que conserva el Museu d'Orsay de París en la qual es mostra un paisatge construït a través d'una estricta juxtaposició de colors purs i poc reals. Després que Sérusier tornés del seu viatge va mostrar l'obra als seus col·legues pintors i tots, partint de les propostes de Gauguin, van emprendre una revolució estètica en la qual van enarborar l'alliberament de la pintura a través del color.
El talismà, que poques vegades surt del museu francès, ha viatjat a Barcelona per participar en El triomf del color. De Van Gogh a Matisse. Col·leccions dels museus d'Orsay i de l'Orangerie, exposició formada per 72 obres mestres signades per alguns dels pintors més importants que van viure a cavall dels segles XIX i XX, com Seurat, Signac, Cezánne o Picasso, a més de Van Gogh i Matisse i molts altres que van convertir el seu treball amb el color en un camí per arribar des de l'impressionisme a la pintura d'avantguarda, distanciant-se, a poc a poc, de la naturalesa per apropar-se a l'abstracció.
On hi havia la Godia
El desembarcament de la Fundació Mapfre a Barcelona no podria tenir millor presentació. L'impressionant edifici modernista de la Banca Garriga Nogués (Diputació, 250), situat a l'Eixample i que va acollir la Fundació Godia fins a l'abril passat, reobre ara convertit en la seu barcelonina de l'entitat madrilenya. I ho fa amb aquesta exposició de tesis que proposa, a partir d'un autèntic concentrat de genis, un camí lineal des dels primers postimpressionistes que van buscar la modernitat en les seves obres. Comissariada per Pablo Jiménez Burillo –director de l'Àrea de Cultura de la Fundació Mapfre–, Guy Cogeval i Isabelle Cahn –president i comissària dels museus d'Orsay–, és una mostra que podrà veure's (gratis) a Barcelona fins al 10 de gener. Després, les obres tornaran a França als seus museus d'origen.
Segons Jiménez, l'exposició planteja un recorregut que comença amb autors com Seurat, que pinten obres plenes de punts de color primaris i dels seus complementaris perquè l'ull en faci la barreja òptica. També per pintures de Van Gogh, realitzades durant la seva estada a París, moment que coincideix amb la renovació de la seva pintura, marcada per la revolució del color. Ho veiem en un dels seus autoretrats realitzat a la tardor del 1887, convertit en la joia mestra i un de les obres més reproduïdes de la mostra. D'aquest moment també poden veure's obres de Toulouse-Lautrec com Justine Dieuhl, del 1891. El viatge de Gauguin a la Bretanya va donar pas a una nova manera de pintar, més sintètica, amb contorns de siluetes i colors arbitraris, com a Marina amb vaca (1888) o Els pallers grocs (1889), “on també es veu l'acostament a la vida rural, lluny de la bullícia de la ciutat”, segons Jiménez.
‘Picasso’ banyat de color
L'exposició prossegueix amb la secció anomenada El color en llibertat, amb obres com Dones de Tahití (1891), de Gauguin, una altra de les joies de la mostra; a més dels plànols estructurats de colors que culminaran en el cubisme de l'obra de Cézanne, “considerat el pare de la pintura moderna”, que queden més que patents a Gerro amb funda de palla, sucrera i pomes (1893). Després de Desmai, una de les últimes obres de Claude Monet o Gran nu, de Renoir (1907), l'exposició conclou amb l'impressionant Nu sobre fons vermell (1906), de Picasso, un pintor que en arribar a París va assimilar aquesta revolució de la pintura que és el color, banyant, literalment el llenç amb els tons vermells i vermellons. Jiménez va ressaltar que, malgrat les reticències primeres, l'edifici modernista ha acabat donant sentit a les obres. “En el mateix moment en què es feien aquestes pintures es construïa aquest edifici”, va reblar.
Un lloguer per cinc anys
Según Pablo Jiménez, director de l'Àrea de Cultura de la Fundació Mapfre, el lloguer de l'edifici de l'antiga Fundació Godia és “per cinc anys prorrogables”, però la seva entitat, que compta amb quatre milions d'euros de pressupost anual (la tercera part del total de l'àrea, que explica des d'ara amb tres centres, dos a Madrid i un a Barcelona), “pot plantejar-se fer el salt a una altra seu” durant aquests anys.
Quant a les obres propietat de la Fundació Godia, segons Jiménez, Liliana Godia va intentar que part de la col·lecció continués exposada a la primera planta de l'edifici del carrer de la Diputació. “Però l'espai que quedava era insuficient i les exposicions que viatjaran de Madrid a Barcelona no s'hi podrien veure completes”. Jimenez ha reiterat la intenció de muntar tres exposicions a l'any a Barcelona: dues de fotografia i una de pintura amb obres del nivell d'aquesta primera. Totes, com aquesta de debut, gratis.