La dona del Cèsar

La dona del Cèsar no només ha de ser virtuosa, ho ha de semblar. Ho va dir Juli Cèsar fa més de dos mil anys, referint-se, concretament, a la seva dona Pompeia. La sentència no només no ha perdut vigència, sinó que també ha adquirit categoria de principi. Avui, com fa dos mil anys, la credibilitat dels virtuosos i de les virtuts de transcendència social és inseparable de la seva aparença. L'honestedat de totes les Pompeies, la fidelitat de tots els compromisos, l'honradesa de tots els polítics, parteixen que les virtuts que tenen siguin creïbles, acceptades socialment com a veraces, sinceres, ...

La dona del Cèsar no només ha de ser virtuosa, ho ha de semblar. Ho va dir Juli Cèsar fa més de dos mil anys, referint-se, concretament, a la seva dona Pompeia. La sentència no només no ha perdut vigència, sinó que també ha adquirit categoria de principi. Avui, com fa dos mil anys, la credibilitat dels virtuosos i de les virtuts de transcendència social és inseparable de la seva aparença. L'honestedat de totes les Pompeies, la fidelitat de tots els compromisos, l'honradesa de tots els polítics, parteixen que les virtuts que tenen siguin creïbles, acceptades socialment com a veraces, sinceres, autèntiques.

La credibilitat dels jutges, de la seva imparcialitat i independència, també és inseparable de la seva aparença. També ells han de ser honestos, imparcials i independents, i a més, semblar-ho. Quan uns jutges es preparen per decidir sobre un conflicte, els afectats i interessats per la decisió són especialment sensibles davant dels signes o les aparences de parcialitat que poguessin predisposar els jutges en contra seu. Les lleis es fan ressò d'aquesta raonable suspicàcia. Per això els jutges s'han d'abstenir voluntàriament de jutjar quan sàpiguen que hi ha un motiu de sospita sobre la seva imparcialitat. I si no ho fan, perquè no volen o perquè creuen que no hi ha cap motiu de desconfiança, els interessats, quan coneguin la causa de la sospita, l'han d'al·legar, recusant el jutge sospitós de parcialitat, perquè sigui substituït per un altre. L'expedient de recusació el resol el mateix tribunal a què pertany el jutge sota sospita, tot i que, naturalment, amb l'absència d'aquest. I aquest, recíprocament, podria jutjar altres recusacions d'altres membres del tribunal que van jutjar la seva. Encomanar la solució d'un conflicte nascut de la sospita o desconfiança al mateix grup a què pertany el sospitós és una mala solució, farcida de corporativisme recíproc, favorable o desfavorable, però inevitablement tenyit d'insuficient aparença d'imparcialitat.

Pablo Pérez Tremps era catedràtic de la Universitat Carles III de Madrid, i amb un grup de juristes va realitzar un estudi sobre el projecte de l'Estatut de Catalunya, a proposta de la Generalitat. Més tard va ser nomenat magistrat del Tribunal Constitucional (TC). Quan el PP va recórrer contra l'Estatut davant d'aquest tribunal, va sospitar de la imparcialitat del magistrat Pérez Tremps, pel seu estudi per a la Generalitat, i el va recusar. El TC va admetre la recusació per cinc vots contra quatre, i en contra del criteri de la Fiscalia. El magistrat va ser apartat del tribunal en aquell important assumpte.

Ara ens trobem amb altres casos de sospita, o almenys amb evident aparença de parcialitat, en els processos de la trama Gürtel i del cas Bárcenas. Hauran de ser resolts per un tribunal en què, dels tres integrants, hi ha dos jutges que tenen una notòria proximitat al PP: Enrique López i Concepción Espejel. Aquesta presideix el tribunal, l'altre n'és el ponent, encarregat de redactar la sentència. Tots dos es resisteixen a abstenir-se. Diuen que la seva proximitat al PP no afecta a la seva imparcialitat. El PP, òbviament, els defensa. Però la proximitat és clamorosa i intensa. Espejel ha estat condecorada, lloada i destacada com a amiga personal per María Dolores de Cospedal, amb la inoportunitat i desencert que habitualment caracteritza aquesta dirigent del PP. López és el magistrat del TC que anava en moto per Madrid en evident i intens estat d'embriaguesa. Va cessar fulminantment en aquell tribunal, però va tornar al seu càrrec anterior a l'Audiència Nacional, per al qual, pel que sembla, la seva conducta delictiva no és cap obstacle. Segons consta a l'expedient instruït per recusar-lo, quan era magistrat va participar en seixanta activitats de la FAES, la fundació del PP que dirigeix Aznar, i en dues taules rodones de conferències polítiques del partit, per les qual va rebre retribucions de 13.000 euros. Gairebé una feina al servei de les FAES, que a la pràctica no és sinó una franquícia del PP. De tot això, el jutge instructor de l'expedient dedueix una aparença de col·laboració permanent que genera desconfiança de la seva imparcialitat.

Seria bo i saludable que el rigor mostrat pel PP i el TC amb Pérez Tremps no expressés un maliciós criteri de descart d'eventuals vots desfavorables, sinó un signe de voluntat d'exquisida transparència. I seria bo que aquest mateix criteri presidís la decisió de la recusació de López i Espejel, perquè tufeja l'aparença d'excessiva proximitat amb el PP. Perquè si no, la dona del Cèsar ni semblaria virtuosa, ni potser ho seria.

José María Mena va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya