La vida sense Internet en l’Espanya del 2015

En un temps en què gairebé tot funciona amb Internet –l'Administració, la sanitat, el comerç–, existeixen encara illes en què accedir a la xarxa és una espècie de mal de queixal continu. Les reconeixeran fàcilment pel nodrit grup de persones que s'arremolinen a la plaça del poble amb la tauleta o el portàtil per xuclar la wi-fi de la biblioteca. O perquè en qualsevol passeig es creuaran amb un veí indignat que no ha pogut comprar el seu medicament amb la recepta electrònica o fer una operació a la sucursal del banc per culpa d'una connexió que tan bon punt ve com se'n va. Això és el que passa,...

En un temps en què gairebé tot funciona amb Internet –l'Administració, la sanitat, el comerç–, existeixen encara illes en què accedir a la xarxa és una espècie de mal de queixal continu. Les reconeixeran fàcilment pel nodrit grup de persones que s'arremolinen a la plaça del poble amb la tauleta o el portàtil per xuclar la wi-fi de la biblioteca. O perquè en qualsevol passeig es creuaran amb un veí indignat que no ha pogut comprar el seu medicament amb la recepta electrònica o fer una operació a la sucursal del banc per culpa d'una connexió que tan bon punt ve com se'n va. Això és el que passa, per exemple, al sud de la província de Conca, a Santa María del Campo Rus, la vila rural on va morir el poeta Jorge Manrique i on avui, gairebé cinc segles i mig després, els seus 800 habitants protesten amargament per l'absència d'una Internet “com déu mana”.

No és que no tinguin cap possibilitat de connectar-se, sinó que les opcions que els ofereixen són molt més lentes i, sobretot, molt més intermitents del que els agradaria, ja que el cablejat de l'ADSL no hi arriba. Segons les últimes dades del Ministeri d'Indústria, a Espanya hi ha més de 800.000 llars que no poden navegar a dos megues per segon i en 2.766 pobles no hi arriben els deu megues perquè les companyies no han desplegat xarxes de banda ampla fixa.

Les necessitats de cada usuari són molt diferents –mirar el correu electrònic, vídeos, la tele, jugar a videojocs, pujar informació...–, però valgui per fer-se una idea que l'objectiu de la UE és que tots els ciutadans de la Unió tinguin accés a una velocitat de 30 megues el 2020. “Si en una casa amb dos fills adolescents hi ha connectats a la wi-fi quatre mòbils i dos ordinadors, és impossible que funcioni amb dos ni amb tres megues”, diu José Luis Gárate, director comercial de l'operadora d'Internet per satèl·lit Quantis.

Municipis “en blanc”

Quantis va fer un estudi l'any passat en què va baixar al detall dels municipis “en blanc”, aquells amb serioses dificultats d'accés. Els que sortien més mal parats eren a Galícia (126.000), Castella i Lleó (79.000) i Andalusia (49.000), però també comptabilitzava 45.000 persones en aquesta situació a Castella-la Manxa.

De Santa María del Campo Rus va calcular que la immensa majoria dels habitants (prop de 700 de 800 censats) estaven desconnectats. I la ferida cou més perquè, asseguren els vilatans, a tots els pobles del voltant sí que els arriba bé el senyal.

“El cable hauria de passar pels terrenys de tres veïns que es neguen a donar permís, així que a les operadores no els surt rendible fer passar el cablejat per un altre lloc”, explica la secretària municipal, Teresa Santos. “Hem enviat escrits a Telefónica, a la Diputació, a la Conselleria de Foment, al Govern central… i res”, continua, sortint al pas de les crítiques dels veïns, molts dels quals acusen el consistori de no esforçar-se prou per arreglar el problema. “Estem disposats a anar on faci falta, però ja no sabem on anar”, afegeix l'alcalde, Carlos Cano.

No es tracta, insisteixen, d'un capritx, sinó d'una necessitat imperiosa per a la gestió municipal dels pressupostos i d'innombrables tràmits –“Hem d'enviar informació contínuament”– o per comunicar-se amb el servei de salut de Castella-la Manxa, el Sescam. “S'alenteix moltíssim l'atenció del metge que passa consulta diàriament. I el contacte amb emergències també es fa per la xarxa”, afegeix Santos.

Despoblació

El poble tot just resisteix la despoblació rural gràcies a la feina que els ofereixen el camp i una residència per a persones grans de la ONG Mensajeros de la Paz, i a uns bons serveis sanitaris, educatius (hi ha un col·legi públic) i esportius (amb instal·lacions que inclouen piscina i pistes de pàdel). Per això, els preocupa profundament aquesta gran màcula tecnològica.

Per als negocis també és un gran problema. “El Nadal passat ens vam quedar dos dies sense Internet, cosa que ens va causar unes pèrdues enormes”, es queixa Javier Olivares, amo de la Quesería Campo Rus, els productes de la qual han guanyat diversos premis i rep comandes de Suècia, el Regne Unit, Alemanya i Bèlgica. “Hem provat de tot, i sempre amb connexions cares i deficients”.

El contratemps nadalenc els va passar amb l'operadora Excom, que els oferia tecnologia WiMAX. Aquesta envia el senyal a través d'ones electromagnètiques a partir d'antenes repetidores. La seva qualitat depèn de la proximitat de l'antena (cobreixen uns 50 quilòmetres de distància), dels obstacles físics que hi hagi entremig i de la gent que es connecti alhora. Acostumen a oferir d'un a tres megues, tot i que algunes companyies estan arribant a 15. Des de fa anys s'està anunciant la mort d'aquesta tecnologia, però encara aguanta com a primera opció als pobles encara que hagi perdut espai, assegura Pepe Xagarós, portaveu del portal especialitzat conexionrural.es: “Mentre no millori la resta, això es mantindrà aquí”.

A Santa María del Campo Rus, efectivament, és la xarxa més estesa. És la que utilitzen l'Ajuntament i l'hotel restaurant La Posada Real. Tots dos van pensar a canviar-se, com ha fet el formatger Olivares, a Orange, que ofereix connexió fixa a través de xarxes mòbils 3G (la mateixa que per als telèfons). Però al restaurant no li serveix perquè l'antena que l'alimenta l'agafa lluny, explica el seu amo, Julián García, que el 2013 va guanyar un concurs internacional de paelles a la localitat valenciana de Sueca.

Pèrdues

García ara ha de canviar el programa de gestió del local que va comprar fa uns mesos per 4.000 euros perquè funciona només si està connectat a la xarxa, per la qual cosa les desconnexions li desbaraten contínuament la feina diària. Però el que més li dol és una mala crítica a la pàgina Tripadvisor d'un client que no va poder connectar-se a la wi-fi. “Em va demanar la clau i li vaig dir que no podia donar-l'hi perquè llavors no ens funcionaria gens. Però no ho va entendre”, relata.

L'altra opció que li quedaria a García és la connexió per satèl·lit, la que s'acostuma a  escollir si falla la resta. “Continua sent la més cara”, explica Xagarós. Ara està oferint velocitats de fins a 22 megues, però també pot fallar, per exemple, si hi ha molts núvols, afegeix.

Aquesta és, en tot cas, la que tenen a la biblioteca pública i és sens dubte una de les que funciona més bé al poble. “L'estiu passat, quan es connectaven quatre alhora s'encallava. I ara va estupendament, encara que es connectés molta gent alhora, als quatre ordinadors que tenim dins o amb la clau wi-fi que donem a tothom que es tregui el carnet”, explica Palmira Higueras, la bibliotecària. “En pobles com aquest fem esforços especials”, assegura el director general de Telecomunicacions de la Conselleria de Foment, Alipio García, del departament del qual depèn la connexió de la biblioteca. “Ara estem tractant d'estendre les xarxes mòbils”, afegeix.

Aquestes xarxes de nova generació (el 4G) són la gran esperança per portar Internet d'alta velocitat a zones rurals, ja que pot arribar fins als 100 megues. Però encara trigarà a arribar a aquestes zones, ja que el desplegament ha començat per les grans poblacions. “Les solucions no són d'un dia per l'altre, sobretot en llocs amb poca demanda i, per tant, menys rendibilitat”, conclou Xagarós.