Jordi Sevilla: “El PSOE no té intenció de fer por a empreses ni a inversors”
"La crisi l'ha pagada la gent, que s'ha sentit molt sola”, afirma l'exministre de Zapatero
Jordi Sevilla (València, 1956) és un cas de porta giratòria a l'inrevés. Torna de l'empresa privada (PwC) a la política, perdent diners, per dirigir el programa econòmic del PSOE a petició de Pedro Sánchez. Ha escrit diversos llibres i és assidu de les xarxes socials.
Pregunta. Hi ha qui troba un paral·lelisme en el seu nomenament amb el de Miguel Sebastián per Zapatero quan vostè era responsable d’Economia.
Resposta. ...
Jordi Sevilla (València, 1956) és un cas de porta giratòria a l'inrevés. Torna de l'empresa privada (PwC) a la política, perdent diners, per dirigir el programa econòmic del PSOE a petició de Pedro Sánchez. Ha escrit diversos llibres i és assidu de les xarxes socials.
Pregunta. Hi ha qui troba un paral·lelisme en el seu nomenament amb el de Miguel Sebastián per Zapatero quan vostè era responsable d’Economia.
Resposta. Hi ha una diferència, jo comptaré amb el secretari d’Economia plenament i amb tota l’Executiva.
P. Quan li va fer Pedro Sánchez la proposta?
R. Fa un parell de setmanes. Em va dir que si volia tornar a la política. Li vaig dir que sí, si era per participar en la campanya electoral. I ens coneixem bastant bé com perquè m'hagi pogut seduir per a aquest projecte.
P. Com el va seduir?
R. El PSOE ha fet un procés de regeneració i renovació interna molt important que ell encapçala. Hem viscut èpoques molt turbulentes i fa falta recuperar l'orgull de la socialdemocràcia que va modernitzar Espanya i curar les ferides. Aquest és un país on molts juguen a la fractura i a la por i fa falta gent que cregui que les coses s'han de fer de manera diferent.
P. Si guanyen les eleccions serà ministre?
R. Si guanyem les eleccions, l'alegria serà tan gran que estaré disposat a acceptar, fins i tot, aquest classe de propostes.
P. Però abans han de convèncer i guanyar.
Les empreses són les que creen ocupació i l’Estat ha de distribuir la riquesa”
R. Per a això he vingut. La crisi l'ha pagada molta gent, que no n’és responsable i s'ha sentit sola. Un Govern socialista no pot permetre que a la gent que ho necessita se li giri l'esquena. En aquest sentit, hem de ser curosos per no parlar només de recuperació econòmica, sinó també social i moral.
P. Existeix aquesta recuperació?
R. És una miqueta de cartró pedra. Ve de l'exterior (els preus del petroli i la política del BCE) i té uns fonaments poc sostenibles. A més, hem sortit de la recessió, però no de la crisi, i a força d'acomiadar treballadors i abaixar salaris. El model del PP no és el que jo crec que ha de consolidar una recuperació.
P. I què proposa?
R. Acabo d'arribar. Treballarem en unes línies clares: estabilitat pressupostària; actuar explícitament i directament contra la pobresa; recuperar l’Estat de benestar que el PP ha destrossat, i modernitzar l'aparell productiu. És a dir, un model de creixement que es basi en el valor afegit i no a abaratir costos laborals.
P. Això ho pot fer la política?
R. Ho ha de fer la política juntament amb les empreses. Les empreses són les que creen ocupació i l’Estat ha de distribuir la riquesa i atendre els serveis socials. Créixer per distribuir. Estem en un moment en què la política econòmica sembla que vol créixer per créixer o per fer més rics els rics. Crec que el debat no està a gastar molt, sinó a gastar bé.
P. Es veurà la ideologia al programa econòmic?
R. Ideologia i idees. Nosaltres som el que som, no necessitem transvestir-nos ni inventar nous espais polítics.
P. El PP avisa de la por dels pactes dels socialistes.
R. Estan molt nerviosos. Li deu fer por a Rajoy, perquè veu la possibilitat de perdre la Moncloa. Però el PSOE no fa por a les empreses ni a la inversió estrangera ni als ciutadans, només a Rajoy perquè tem perdre el Govern. El PSOE ha governat i governa en moltes comunitats i ajuntaments amb un projecte en què el seu únic pacte és intentar que sigui amb una majoria d'espanyols que li donin suport. Aquesta és l'obstinació que tinc.
P. Quines reformes salvaria?
Crec que el debat no està a gastar molt, sinó a gastar bé
R. Hem viscut una reforma financera que ha estat imposada; una reforma energètica que fa que l'energia sigui la més cara d’Europa i que el nou Govern haurà de revisar, i una reforma laboral que l'única cosa que ha permès és facilitar els acomiadaments i els salaris a la baixa.
P. Vostès tenen el compromís de derogar la reforma laboral.
R. L'estan derogant els tribunals, revisant-la article per article. Per tant, no tindrem necessitat de fer-ho. Cosa que no vol dir que no necessitem fer una altra cosa. Cal fer reversible les retallades, la caiguda en R+D, l'aturada en digitalització i una reforma laboral.
P. Dóna suport al contracte únic?
R. És una solució falsa. Això no vol dir que entre el contracte únic i els més de 40 que tenim no calgui prendre determinacions. Fa falta un contracte indefinit; un contracte per obra i servei; un de pràctiques i, potser algun més.
P. Aquesta és una proposta de Ciutadans. Què li sembla?
R. Jo no he vist cap programa. He vist mesures, algunes, de molt mediàtiques, com la de la xarxa de centres tecnològics que funciona des de fa més de 15 anys. Segurament els que les van elaborar no el coneixien perquè fa molts anys que estan fora d’Espanya.
P. I Podem?
R. Tampoc no les conec perquè em vaig quedar les que van presentar en les eleccions europees. De llavors a ara han girat diversos graus, però encara no han parat.
Bengoa i Rivera se sumen a l'equip de Sánchez
Rafael Bengoa, l'home de la política sociosanitària
Rafael Bengoa Rentería (Caracas, 1952) va ser conseller basc de Sanitat del 2009 al 2012, però la seva fama com a expert en salut pública va augmentar quan el Govern de Barack Obama li va trucar aquell any per treballar en la seva reforma sanitària. Era ja un home amb una gran experiència en política sociosanitària, o sigui, la unió entre l’àmbit social (dependència, petites malalties, rehabilitacions) i el sanitari, que els últims anys estava en boca de tots com una fórmula per rendibilitzar al màxim el sistema espanyol, cada vegada amb més malalts crònics fent servir hospitals pensats per a malalts aguts. “Els malalts crònics complexos representen el 5% dels pacients i consumeixen el 70% del pressupost de la sanitat basca”, deia el març d'aquest any.
Advoca per una medicina preventiva, perquè els pacients no acabin ingressant als hospitals per no haver rebut abans prou atenció professional i personal. En un país amb una població tan envellida com l'espanyola és fonamental que les urgències no estiguin saturades per falta de prevenció.
Bengoa creu en la sanitat universal i no han estat poques les seves lluites contra la indústria farmacèutica, a la qual no agradava que s'engeguessin mesures per a l'ús de fàrmacs genèrics. Però ell afirma que els laboratoris han de ser socis. La que de debò és la seva bèstia negra, contra la qual combat sense arronsar-se, és la indústria tabaquera.
El copagament sanitari imposat pel Govern de Rajoy tampoc li va fer gràcia. Creu que dóna al ciutadà el missatge que destorba. Això li va ocasionar enfrontaments amb Sanitat quan la ministra era Ana Mato i es va engegar la mesura, que ell es va negar a aplicar.
Teresa Ribera, assessora de França sobre energia i clima
Teresa Ribera és una referència en la complexa negociació internacional contra el canvi climàtic. Llicenciada en Dret i funcionària del Cos Superior d’Administradors Civils de l’Estat, va entrar com a funcionària en l’Oficina de Canvi Climàtic quan Jaume Matas era ministre de Medi Ambient. Allà va anar ascendint, sense carnet de partit, fins que, amb el PSOE, va arribar a ser secretària d’Estat de Canvi Climàtic.
Amb l'arribada del PP a l’Executiu, Ribera va seguir en l’Administració, però en llocs que gairebé no tenien contingut. Després d'un breu pas per l'empresa Isofotón, va ser fitxada per l’Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals (IDDRI) de França, del qual és directora.
Es tracta d'un influent think tank, des del qual assessora els ministres francesos Ségolène Royal i Laurent Fabius en previsió de la decisiva cimera del clima de París a final d'any, en què els països de l'ONU buscaran l'acord de reducció d'emissions que no van aconseguir tancar el 2009 a Copenhaguen.