Pactes i exclusions

La direcció del PSOE ha decidit deixar llibertat als seus candidats a les eleccions municipals i autonòmiques del proper 24 de maig per pactar amb qui els calgui, amb dues excepcions: prohibeix acords amb Bildu i descarta pactes amb el PP. Aquestes són les línies vermelles marcades pels dirigents socialistes, rebudes amb crítiques per part d'alguns candidats del Partit Popular, que arriben a recordar el Pacte del Tinell. També aquests dies s'ha sabut l'estratègia postelectoral de Ciutadans, que descarta qualsevol acord de Govern si ells no són la llista més votada a l'Ajuntament o a la comunit...

La direcció del PSOE ha decidit deixar llibertat als seus candidats a les eleccions municipals i autonòmiques del proper 24 de maig per pactar amb qui els calgui, amb dues excepcions: prohibeix acords amb Bildu i descarta pactes amb el PP. Aquestes són les línies vermelles marcades pels dirigents socialistes, rebudes amb crítiques per part d'alguns candidats del Partit Popular, que arriben a recordar el Pacte del Tinell. També aquests dies s'ha sabut l'estratègia postelectoral de Ciutadans, que descarta qualsevol acord de Govern si ells no són la llista més votada a l'Ajuntament o a la comunitat autònoma corresponent.

Els programes electorals i les estratègies d'acords posteriors són lliures i depenen de la voluntat de cada partit. No obstant això, en un moment en el qual el diàleg i el consens són prioritaris per a la governabilitat en tots els estaments d'Espanya (ajuntaments, comunitats autònomes i Govern central), sembla que no és el més indicat marcar unes línies vermelles tan taxatives com ha fet el PSOE abans que s'iniciï la campanya electoral.

És comprensible que es vulgui enviar un missatge rotund als electors del País Basc i Navarra que amb Bildu no aniran enlloc, però té poc sentit descartar qualsevol acord amb el PP, per considerar-lo l'adversari. Què hauria passat al País Basc el 2009 si el PP no hagués facilitat la formació d'un Govern socialista encapçalat per Patxi López? S'hauria perdut l'ocasió de trencar amb l'hegemonia nacionalista i iniciar una nova etapa que va conduir, entre altres coses, al debilitament i posterior alto el foc d'ETA.

Els partits polítics han d'aprendre a escoltar l'electorat, que és el poble sobirà a qui demanen el vot i a qui han de representar. Les enquestes dels últims mesos i els resultats de les eleccions al Parlament andalús estan deixant meridianament clar que els espanyols volen canviar el model de dues forces hegemòniques i donar pas a nous partits que comparteixin el poder. Els sondejos també indiquen que l'espectre de centre és el que aglutina un nombre més important d'electors.

En aquesta tessitura, per què renunciar a priori a possibles acords que facilitin la governabilitat només perquè es considera rival un partit concret? En el joc democràtic tots els partits són adversaris, però també poden ser aliats a la recerca d'una estabilitat cada vegada més necessària al nostre país. Hi ha molts acords possibles per formar governs amb vots a favor o abstencions (el mateix PSOE ho està patint aquests dies a Andalusia), o consensuant programes sobre la base de renúncies mútues. Per què tancar totes les portes al diàleg amb un determinat partit?

En aquests nous temps els líders polítics haurien de plantejar la seva estratègia electoral i postelectoral amb amplitud de mires i visió d'Estat.