Manoel de Oliveira: una carrera contra el temps

A més de la seva longevitat més que centenària, Manoel de Oliveira tenia una altra gran basa al seu favor: feia bones pel·lícules. Pel·lícules de festivals, no destinades al gran públic, però bones pel·lícules. Pel·lícules profundament portugueses i, alhora, indiscutiblement universals. Pel·lícules sovint adaptades de textos literaris, però sempre impregnades de referències cinematogràfiques. I, sobretot, carregades d'ir...

A més de la seva longevitat més que centenària, Manoel de Oliveira tenia una altra gran basa al seu favor: feia bones pel·lícules. Pel·lícules de festivals, no destinades al gran públic, però bones pel·lícules. Pel·lícules profundament portugueses i, alhora, indiscutiblement universals. Pel·lícules sovint adaptades de textos literaris, però sempre impregnades de referències cinematogràfiques. I, sobretot, carregades d'ironia. La ironia que destil·laven els seus ulls, sempre vius. Quan Wim Wenders va rodar Lisbon Story a la capital portuguesa, no va dubtar a sol·licitar la complicitat d'Oliveira, que apareix –filmat en blanc i negre– imitant Charlot. En els últims anys, que tractant-se del centenari Oliveira potser serien vint, ell mateix caminava recolzat en un bastó, més per coqueteria que per necessitat, sospito. Però, en qualsevol cas, seguia rodant. El dia que deixi de rodar, morirà, deien els seus amics. I, pràcticament, així ha estat, encara que últimament ja només eren curtmetratges o episodis com el de Centro histórico, on es burla dels turistes de Guimaraes amb les seves càmeres fotogràfiques.

Des que la crítica internacional el va descobrir amb Amor de perdiçao i Francisca a principis dels vuitanta, quan ja feia cinquanta anys que acumulava cinema a l'esquena, Oliveira rodava a un ritme vertiginós, com si competís, a contra rellotge, contra l'inexorable pas del temps. Els seus films responien a registres molt diversos, però sempre portaven el seu segell personal. Un segell al qual s'adaptaven els grans actors internacionals que van acceptar jugar el seu joc: Marcello Mastroianni a Viatge al principi del món, Cathérine Deneuve a El convent, Michel Piccoli a Je rentre a la maison, Bulle Ogier a Belle toujours o Irene Papas i John Malkovich a Una pel·lícula parlada. Recíprocament, els portuguesos Leonor Silveira, Luis Miguel Cintra o Ricardo Trêpa deuen una bona part de la seva carrera als films d'Oliveira.

Cineasta de la paraula, el realitzador de Os canibais ho és també de la puresa de les imatges. En alguns dels seus films, són palpables les influències teatrals però, en un article justament titulat Repensar el cinema, ell mateix deia que mentre les imatges escèniques són reals, el cinema és immaterial. Cent sis anys després del seu naixement i 84 després del seu debut darrere les càmeres, la carrera d'Oliveira contra el temps s'ha aturat. Ha batut tots els rècords de longevitat cinematogràfica, però ens queda, per sempre, el més important: les seves pel·lícules, excel·lents pel·lícules.

Esteve Riambau, crític, investigador i historiador cinematogràfic, és el director de la Filmoteca de Catalunya.