Trencar el monopoli masculí

Arriba de nou el 8 de març, dia Internacional de la Dona, i de nou les estadístiques ens situen davant una realitat que no ofereix la més mínima possibilitat de complaença. La bretxa salarial entre homes i dones no només continua sent alta a tota la Unió Europea, sinó que en alguns països com Espanya, fins i tot s'ha incrementat en els últims anys. Passa el mateix amb la desigualtat social, els costos de la crisi també es reparteixen de forma desigual entre els dos sexes.

I no és per falta de normativa. Una directiva comunitària obliga la igualtat salarial des de 2006 i tots els països ...

Arriba de nou el 8 de març, dia Internacional de la Dona, i de nou les estadístiques ens situen davant una realitat que no ofereix la més mínima possibilitat de complaença. La bretxa salarial entre homes i dones no només continua sent alta a tota la Unió Europea, sinó que en alguns països com Espanya, fins i tot s'ha incrementat en els últims anys. Passa el mateix amb la desigualtat social, els costos de la crisi també es reparteixen de forma desigual entre els dos sexes.

I no és per falta de normativa. Una directiva comunitària obliga la igualtat salarial des de 2006 i tots els països tenen normes que prohibeixen la discriminació salarial. Però feta la llei, feta la trampa. Conforme avancem pel camí de la desregulació i el salari es descompon en parts fixes i variables, en complements, bons, incentius i pagaments en espècie, es multipliquen les ocasions de discriminació. Per aquesta variabilitat creixent es cola la més vella de les lleis de la selva, la del domini del fort sobre el feble. Les dones cobren a Espanya, segons l'últim informe d'Eurostat, un 19,3% menys que els homes per la mateixa feina, enfront del 16,6% de la zona euro. Però si es té en compte el conjunt de la vida laboral, la bretxa és encara més gran ja que, en igualtat de capacitació, elles ocupen amb freqüència llocs inferiors i romanen en general més temps en la mateixa categoria. Dit d'una altra manera, ells es promocionen abans i escalen molt més. I quan es jubilen, elles se'n van a casa amb una pensió un 40% inferior a la dels homes.

Malgrat viure en l'anomenada societat del coneixement, en la qual se suposa que ja no compta tant la força física, la testosterona o l'habilitat per fer la guerra, el predomini masculí segueix fortament ancorat en tots els processos, i molt especialment en les posicions de decisió.

Però la bretxa salarial és creixentment injusta en la mesura en què les dones cobren menys malgrat arribar al mercat laboral cada vegada més ben preparades i estar fins i tot, en moltes professions, més qualificades que els homes. En aquests moments, el 60% dels llicenciats de la Unió Europea són dones. I hi ha àmbits tan importants i intensius en força de treball com la sanitat, l'ensenyament o la justícia — professions que exigeixen a més una llarga preparació— en els quals no solament les dones són majoria sinó que poden acreditar en conjunt millors qualificacions acadèmiques que els homes. I no obstant això, amb prou feines es veuen dones en llocs de direcció.

Més de trenta anys després que el feminisme aconseguís imposar lleis d'igualtat, la situació no millora per a les dones en la mesura que calia esperar. I en alguns casos, fins i tot es retrocedeix. En molts àmbits, estan més preparades i pitjor pagades que els homes, quan haurien de cobrar més. Què més han de fer les dones perquè definitivament puguin ocupar el lloc que els correspon i ser retribuïdes d'acord a la seva vàlua i els seus mèrits?

La política oficial ha assumit el discurs de la igualtat, però ara veiem que aquest discurs és tan fals com cínic. La vella política ha demostrat tenir una gran capacitat d'engany. Ha aconseguit fer creure que assumeix l'imperatiu de la igualtat, però no fa el que és necessari per aconseguir-la. Caldrà veure si els qui invoquen la necessitat d'una nova política són capaços de canviar també aquestes premisses. Les polítiques basades en la voluntarietat i la recomanació ja s'ha vist el que donen de si. Si la voluntarietat no funciona, caldrà provar amb l'obligació.

En aquests moments es discuteix a Europa sobre la manera d'augmentar la presència de les dones en els consells d'administració i llocs directius de les empreses. Les grans corporacions que cotitzen a borsa amb prou feines tenen un 18,6% de directives. A Espanya, encara menys: el 15,1%. Només els països que apliquen polítiques d'igualtat des de fa temps i amb una convicció provada, com Finlàndia o Noruega, han aconseguit percentatges del 30% i el 40% respectivament. I aquesta convicció inclou una política de quotes obligatòries.

La presidenta de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), Elvira Rodríguez, ha dit que la presència de les dones als consells d'administració de les empreses ha de ser per carrera i no per ser dona. Per descomptat! Que no es preocupi la senyora Rodríguez per aquesta qüestió: en un sistema de quotes obligatòries, la carrera per mèrits està assegurada, ja que hi ha dones de sobres amb preparació suficient per assumir el repte. De fet, si fos solament per carrera i qualificació, les dones ja serien majoria en molts àmbits. Per exemple en els òrgans de govern de les universitats, dels hospitals, en les altes estructures de l'administració pública, en les cúpules dels centres d'investigació i fins i tot a les sales dels Tribunals Superiors de Justícia. Però ella sap que si no és així, no és per carrera, sinó perquè són dones. De manera que, desmuntada la fal·làcia de la falta de preparació, ha arribat l'hora de girar la truita i acabar d'una vegada amb el monopoli que els homes exerceixen sobre els llocs de decisió, en molts casos no perquè estan més preparats, sinó perquè són homes.