La deshumanització de les humanitats

Com hem arribat fins a aquí?", em pregunta una amiga mentre assistim al final d'un llarg procés de dació en pagament. Els antics propietaris aconsegueixen, gràcies a la PAH, un lloguer social. El voluntari intenta animar els inquilins. Potser la signatura significa que s'ha evitat una catàstrofe més gran, encara falta molt perquè algú pugui somriure, n'hi ha prou amb recordar que la setmana passada vam assistir a desallotjaments provocats per la cadena que va de Catalunya Caixa al BBVA i al fons carronyer Blackstone.

“Com hem arribat fins a aquí?”, em torna a preguntar, com si jo tingué...

Com hem arribat fins a aquí?", em pregunta una amiga mentre assistim al final d'un llarg procés de dació en pagament. Els antics propietaris aconsegueixen, gràcies a la PAH, un lloguer social. El voluntari intenta animar els inquilins. Potser la signatura significa que s'ha evitat una catàstrofe més gran, encara falta molt perquè algú pugui somriure, n'hi ha prou amb recordar que la setmana passada vam assistir a desallotjaments provocats per la cadena que va de Catalunya Caixa al BBVA i al fons carronyer Blackstone.

“Com hem arribat fins a aquí?”, em torna a preguntar, com si jo tingués l'obligació de tenir una resposta, potser no la resposta, però sí una resposta. “Alguna cosa has de dir, que per això ets escriptor. Els de la cultura, què?”.

Sospiro i li dic el que penso, que la cultura, dit així en brut, ha jugat a emancipar-se i que després de molt d'esforç, no només ho ha aconseguit, sinó que ha aconseguit ser gairebé irrellevant. Fins i tot en la seva última expressió, quan s'apunta a cridar contra la guerra, la casta o la màfia. S'ha empetitit tant que no dóna més de si.

Dir alguna cosa és fàcil, fins i tot alguna cosa coherent, digna i amb cert pudor, lluny de la indignació fàcil i demagògica del neopopulisme. Es pot escriure amb certa profunditat, com en paper cuixé de revista de pensament, citant una mica de Walter Benjamin i una altra mica de Martha Nussbaum, que no tenen culpa de res, però que per molt que els faci sortir a l'article, el cas és que tinc davant meu una família la dignitat de la qual està hipotecada igual que ho està el seu futur. L'un i l'altra em donen claus, però entre ells i la parella que signa hi ha un abisme. Benjamin ja no hi és i Nussbaum és professora a la Universitat de Chicago, on sud-americans i negres són una raresa malgrat sumar dos terços de la població de la ciutat. Quines coses.

Tenim tots els diagnòstics, la teoria, els textos i fins i tot les frases aïllades i comprensibles que expliquen l'esdevenir i la projecció dels últims trenta anys. Però si en la cultura de les humanitats no hi ha també l'aterratge, el repartiment, la capil·laritat i la capacitat de crear trames, resistència i crítica, de què ens serveix?

Podem descriure com el sistema financer, els mercats o les transnacionals han deshumanitzat el món. Però aquí les humanitats, que és el que la meva amiga entén per cultura, els han ballat l'aigua. Ni rastre d'advertiments sobre la crisi, sobre les bombolles immobiliàries o financeres. Silenci administratiu amb la corrupció. Una part de la reacció contrària al 15-M (i que ho digui jo…) s'explica, precisament, per la incapacitat d'admetre que per acció o per omissió, els suposats humanistes han dimitit. La distància entre el que es podia haver esperat de les humanitats i la seva actuació és enorme i s'engrandeix quan s'amaguen per segona vegada.

Un museu és tan necessari com un hospital perquè el museu és l'hospital i l'hospital és el museu

“La cultura, què?, què pot fer-hi?” Doncs d'entrada admetre que els seus llocs no eren només el paper cuixé, la càtedra o el seminari de qualsevol d'aquestes coses tan elevades que no es poden posar arran de terra. Només així es pot respondre amb la cara alta que un museu és tan necessari com un hospital, perquè el museu és l'hospital i l'hospital és el museu. Per això, és clar, el museu ha de tenir el moviment d'un hospital i guanyar-se una mica del que la gent n'obté quan el visita. Si les humanitats no creen un pacte amb aquesta parella que s'allunya, no li dóna una mica d'esperança, no es fan còmplices de l'educació i de l'avenir dels seus fills, per què serveixen? Per què les necessitaran? Com les defensaran?

Que les humanitats no es vulguin embrutar té una certa lògica. Quan bades es tornen fatxendes i això que viuen, des de la Grècia clàssica, de fer presentable allò que és impresentable, de fer comprensible la tragèdia. Però certa lògica no vol dir tota la lògica perquè, a més, la creació i la reflexió cultural s'alimenten de tensió i conflicte. De fet els necessiten per donar el millor de si. Tota cultura pot acabar sent cultura de masses, llàstima que les humanitats es neguin a recuperar el camp que els correspon.

Està molt bé tenir uns quants llustrosos exegetes de Benjamin, però després caldrà portar-ho a l'aula i al carrer. I aprovem redactar desenes de programes culturals, centenars d'agendes i plans marc, però al final el que tenim són milers de persones que signen una hipoteca sense entendre què hi posa, un fracàs escolar escandalós, infraestructures inútils i agendes carregades de corrupció.

Les ciències sí que són als hospitals: perquè guareixen. Les humanitats fa temps que van dimitir d'entrar-hi malgrat que també guareixen. Això és més elevat, per això deixa les fàbriques per als economistes, el territori per als enginyers i la gent, l'atur, la immigració o la pobresa infantil, per a l'assistència social.

“I la cultura, què?”. Doncs això, que de vegades té el que es mereix. Si a les humanitats els treus els homes, es queden en res.

Francesc Serés és escriptor.