Kidman es perd al desert

La Berlinale rep amb fredor ‘Queen of the desert’, que l'actriu ha rodat amb Herzog

L'actriu Nicole Kidman i el director Werner Herzog, en la presentació a Berlín de 'Queen of the desert'.CLEMENS BILAN (GETTY)

La foto va ser presa al Caire cap al 1921. Hi apareixen damunt d'un camell Winston Churchill i T.E. Lawrence, més conegut com a Lawrence d'Aràbia. Una dona els separa, tot i que el seu rostre no ha aconseguit passar a la història. És Gertrude Bell, escriptora, exploradora i politòloga que va tenir un paper clau quan va arribar l'hora de repartir-se les restes de l'Imperi otomà. Aquesta dona va protagonitzar ahir la segona jornada d'una Berlinale que, després de l'arrencada amb...

Suscríbete para seguir leyendo

Lee sin límites

La foto va ser presa al Caire cap al 1921. Hi apareixen damunt d'un camell Winston Churchill i T.E. Lawrence, més conegut com a Lawrence d'Aràbia. Una dona els separa, tot i que el seu rostre no ha aconseguit passar a la història. És Gertrude Bell, escriptora, exploradora i politòloga que va tenir un paper clau quan va arribar l'hora de repartir-se les restes de l'Imperi otomà. Aquesta dona va protagonitzar ahir la segona jornada d'una Berlinale que, després de l'arrencada amb Isabel Coixet i Nadie quiere la noches'anuncia marcada per grans personatges femenins.

Després de Juliette Binoche, ahir va ser Nicole Kidman qui es va ficar en la pell d'una heroïna prefeminista. Malauradament, però, Queen of the desert, la biografia de Bell que ha dirigit Werner Herzog, no va estar a l'altura de les expectatives. El cineasta alemany va decebre amb un melodrama d'inspiració clàssica, perjudicat per un convencionalisme impropi, un esquematisme desconcertant i una música horrorosa. Al final de la projecció, només hi va haver silenci.

Malgrat tot, Herzog tampoc mereixia el linxament que semblava que s'estigués ordint ahir. Hi ha moments en què la seva genialitat encara brilla, com en aquesta escena romàntica observada per un voltor que devora les seves preses, o bé en la forma que té de descriure accidents geogràfics, una de les seves especialitats des d'Aguirre, la còlera de Déu i Fitzcarraldo. “El paisatge sempre està connectat amb l'interior dels personatges. És el paisatge dels somnis febrils. És el que sé fer i per això em paguen”, va reconèixer. En el seu retrat dels pobles del desert, Herzog va voler mostrar “la dignitat de la vida sota l'islam”, que considera “vilipendiat pels mitjans”. “Hi ha raons per fer-ho, esclar. Però he volgut mostrar-ne una altra cara”, va assegurar.

En aquesta empresa un pèl fallida, la millor carta del director es diu Nicole Kidman, que continua demostrant la seva valentia i firma una interpretació magnètica. “Ara mateix em ve de gust sortir de la meva zona de confort, viatjar a altres països per explicar altres històries. No em vull quedar a casa i limitar-me a conduir fins a un estudi per rodar”, va afirmar l'actriu, acompanyada dels coprotagonistes, Damian Lewis i James Franco. La seva col·laboració amb Herzog no la farà tornar a l'època daurada en què va col·laborar amb Kubrick i Von Trier. Més aviat sembla emparentada amb Grace de Mónaco, el biopic ridícul que va inaugurar en l'última edició de Canes.

Les altres dues pel·lícules del dia en la secció competitiva van tenir més sort. L'iranià Jafar Panahi, perseguit pel règim islamista i absent en aquest festival, va provocar una ovació amb Taxi, en què proposa una radiografia del país assegut en un vehicle pel qual passaran tot tipus de personatges molt parladors. L'aridesa d'algunes de les seves pel·lícules anteriors desapareix a favor d'un nou component lleuger i vigorós, construït amb un senzill dispositiu de càmeres mòbils, admirable per la seva simplicitat.

L'altre aplaudiment va ser per a 45 years, del britànic Andrew Haigh, un dels responsables de la sèrie Looking, sobre el col·lectiu gai de San Francisco, i aplaudit anys enrere amb el seu debut, Weekend. La seva nova pel·lícula és un estudi psicològic sobre un matrimoni madur enfrontat a una crisi tardana, en què sobresurt una esposa desestabilitzada, interpretada amb encert per Charlotte Rampling. A la pel·lícula li falta complexitat dramàtica, però l'encerta quan descriu aquesta insuportable posada en escena que anomenem "felicitat conjugal".

Sobre la firma

Arxivat A