El riure de la dictadura

Vivim en un món tan absurd que un simple disbarat pot posar-ho tot en perill. Categories com el que és essencial i important o el que és purament anecdòtic s'han acabat barrejant en un magma on ja no se sap si el que mana és la reestructuració del deute grec o les camises de Varufakis, el pentinat de Kim Jong-un o el programa nuclear de Corea del Nord. Tot això, en un univers global on els mitjans de comunicació i les xarxes socials amplifiquen els fets (els essencials i els anecdòtics) de tal manera, i en una paritat tan perillosa, que si...

Vivim en un món tan absurd que un simple disbarat pot posar-ho tot en perill. Categories com el que és essencial i important o el que és purament anecdòtic s'han acabat barrejant en un magma on ja no se sap si el que mana és la reestructuració del deute grec o les camises de Varufakis, el pentinat de Kim Jong-un o el programa nuclear de Corea del Nord. Tot això, en un univers global on els mitjans de comunicació i les xarxes socials amplifiquen els fets (els essencials i els anecdòtics) de tal manera, i en una paritat tan perillosa, que si el receptor en el poder no sap (o no vol) diferenciar-los, el polvorí està servit.

Sabent-ne les conseqüències abans que el producte en si, i enmig d'un clima de calma tan risible com perillós, cap pel·lícula pot estar a l'altura del que s'ha muntat al voltant de The interview. De manera que, pot ser, si analitzem els fets, que els anecdòtics siguin aquesta vegada el producte en si, i els essencials, l'examen de per què una crema de l'Alcorà en una patètica església de l'Amèrica profunda pot causar caos i amenaces a l'altra banda del món, o una bestiesa sense cap mena de transcendència sobre la dictadura comunista de Corea del Nord pot provocar amenaces de bomba als cinemes on es projecta. Perquè, la pel·lícula en si, no pot ser més banal: graciosa en una mínima part, sense ser mai ni premonitòria ni clarivident, i encara menys perillosa. Seth Rogen i Evan Goldberg, directors de la divertidíssima Juerga hasta el fin, s'agafen a l'estereotip i als elements més insubstancials de la figura de Kim Jong-un i de les característiques del règim coreà, per crear una paròdia d'una cosa que, en si mateix, ja conté elements paròdics, per molt real que sigui. La parafernàlia dictatorial sempre té un punt hilarant en la seva forma, i el mandatari coreà, per descomptat, és el primer que no se'n lliura. Els dictadors acostumen a ser pastura fàcil de bromes diverses, i els autors de The interview ho apliquen amb gràcia esporàdica (una cançó melosa de Katy Perry com la més perillosa de les armes de destrucció massiva del cor d'un tirà), situacions massa allargades en el temps i recursos excessius cap a l'escatologia. Una pel·lícula per veure i oblidar, si no s'hagués acabat barrejant amb un concepte tan enorme com la llibertat d'expressió. Però explica-li tu a Kim Jong-un el que és la llibertat d'expressió mentre els seus súbdits sobreactuen el plor com si no hagués de tornar a sortir el sol.