La tragèdia del riure

Suïcidi i riure. Un oxímoron tonal, moral, espiritual. I no obstant això, existeix: es diu comèdia negra. Els primers minuts de The skeleton twins posen sobre la taula, o sobre la pantalla, sense diàlegs, només amb les enormes possibilitats de les accions en paral·lel, el paradoxal poder de la comèdia negra, del riure congelat, de la tragèdia que, de sobte, obre la boca per mostrar les dents, fer un so gutural i, sí, deixar anar una riallada. Només es necessita talent creatiu, gestió del temps i una gran intèrpret. Enginy, ni més ni menys, i també control dels elements cinematogràfics...

Suïcidi i riure. Un oxímoron tonal, moral, espiritual. I no obstant això, existeix: es diu comèdia negra. Els primers minuts de The skeleton twins posen sobre la taula, o sobre la pantalla, sense diàlegs, només amb les enormes possibilitats de les accions en paral·lel, el paradoxal poder de la comèdia negra, del riure congelat, de la tragèdia que, de sobte, obre la boca per mostrar les dents, fer un so gutural i, sí, deixar anar una riallada. Només es necessita talent creatiu, gestió del temps i una gran intèrpret. Enginy, ni més ni menys, i també control dels elements cinematogràfics. Però Craig Johnson, des de la direcció i el guió, i la sensacional Kristen Wiig, que posa al seu personatge rostre i simpatia, intel·ligència, tendresa i bellesa, calidesa i candidesa, aconsegueixen enormes moments en la pel·lícula, amb ressons del poder empàtic de l'oncle suïcida de Petita miss Sunshine, i el segell dels germans Duplass en la producció. Això sí, una llàstima, no en tota, perquè hi ha elements que no acaben de funcionar i, potser el pitjor, el clímax final és completament anticlímax.

En principi, és una pena que els simbolismes siguin tan obvis (l'esquelet de joguina, els peixos i les peixeres, l'aigua que atrapa...), i encara més que de vegades la redundància tregui profit en terrenys que no s'havien de tornar a transitar, com la seqüència final a la piscina. Però el bon retrat dels personatges, els treballs de Wiig i Bill Hader, i la gran qualitat dels diàlegs, brillants i naturals, còmics i transcendents, surten triomfadors en aquest envit complicat. És difícil sobretot pel que fa al que embolica tota la trama, el fet que va desencadenar que els germans bessons protagonistes, de més de trenta anys, faci molts anys que no es parlin, que no es pot reproduir aquí, però que sosté dos aspectes essencials de la pel·lícula: primer, el moral, que mai no és el més evident i còmode; i segon, que estirant el fil d'aquesta acció, gairebé un tabú social, es pugui acabar construint una comèdia negra, amarga i atrevida, sobre el retorn als orígens, el poder de la sang, ingredients del poble com a ens social, en la formació de la persona, i la complicitat natural dels que han sofert plegats les més doloroses, vils i, per què no, divertides males passades de la vida.