Patrick Modiano guanya el Nobel de Literatura

El novel·lista francès Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945), un dels narradors europeus més influents, autor d'obres perfectes com Dora Bruder o El cafè de la joventut perduda, ha rebut el Premi Nobel de Literatura. Les seves grans novel·les, que acostumen a tenir tan poques pàgines com elevada és la intensitat narrativa i intel·lectual, representen un relat únic i valent dels pitjors moments de França al segle XX: el règim neonazi de Vichy i l'ocupació del país per part dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial.

L’Acadèmia Sueca ha argumentat que ha conced...

El novel·lista francès Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945), un dels narradors europeus més influents, autor d'obres perfectes com Dora Bruder o El cafè de la joventut perduda, ha rebut el Premi Nobel de Literatura. Les seves grans novel·les, que acostumen a tenir tan poques pàgines com elevada és la intensitat narrativa i intel·lectual, representen un relat únic i valent dels pitjors moments de França al segle XX: el règim neonazi de Vichy i l'ocupació del país per part dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial.

L’Acadèmia Sueca ha argumentat que ha concedit el premi a Modiano “pel seu art de la memòria, amb el qual ha evocat els destins humans més difícils de retratar i ha revelat el món de l’Ocupació”.

Publicat a Espanya per l'editorial Anagrama i en català per Grup 62 –encara que la seva obra ha estat molt dispersa— i a França per Gallimard, Modiano és un escriptor humil i, sobretot, valent. Amb el guió de Lacombe Lucien, que va escriure el 1974 amb Louis Malle, va ser un dels primers que va denunciar una cosa que fins llavors havia estat un tabú: l'activa participació francesa en la persecució dels jueus, la misèria del col·laboracionisme. La pel·lícula va causar una commoció immensa a França i va obrir una ferida que Modiano no ha tancat mai en els seus llibres.

Entre les seves principals novel·les destaquen Carrer de les botigues fosques i Diumenges d’agost, traduïdes al català, i Los bulevares periféricos, La trilogía de la ocupación, Viaje de novios, El rincón de los niños i Las desconocidas, traduïdes al castellà. Molts l’acusen d'escriure sempre el mateix llibre, cosa que es veu com un defecte per als seus detractors i com una benedicció per als seus defensors.

Quan Jean-Marie Le Clézio va rebre el Nobel el 2007, molts van pensar que el candidat etern de la literatura francesa, el mateix Modiano, s'havia quedat sense el màxim guardó de les lletres mundials. No obstant això, al final l’Acadèmia Sueca ha repetit llengua per guardonar una obra tan complexa com senzilla alhora, que sembla que sempre transcorre al luxós districte XVI de París, però que recorre amb intensitat els drames i els conflictes del segle XX.

El seu últim llibre publicat a França es titula precisament Pour que tu ne te perdes pas dans le quartier (Perquè no et perdis al barri), que va sortir a la venda la setmana passada en la indispensable col·lecció blanca amb lletres vermelles de Gallimard. Com tots, no arriba a les 200 pàgines (160). El mateix Modiano, en una entrevista difosa per Gallimard, explica l’inici de la seva obra, que no pot ser més clàssic: "La novel·la arrenca amb el so del telèfon. El personatge principal, Jean Daragane, després de pensar-s’ho, acaba responent. Un desconegut li diu que té una agenda de telèfons que Daragane havia perdut. Però alguna cosa li sembla sospitosa". Així comença un viatge als records i als misteris de la vida.

En la crítica de la seva última obra, L’herba de les nits, un savi dels llibres com és Alberto Manguel, va escriure al juliol a Babelia: “Si tota novel·la intenta imaginar els capítols que falten en una vida, tota biografia és d'alguna manera una ficció inspirada. Al llarg d'una obra considerable, Patrick Modiano ha intentat construir aquests capítols dels quals l'autor només coneix amb certesa alguns fragments. No obstant això, amb aquests retalls n'hi ha prou per donar a les novel·les de Modiano una versemblança i convicció extraordinàries. La biografia de Modiano comprèn la segona meitat del segle XX i l'inici del XXI; també la seva obra. Al centre trobem els terribles anys de la Segona Guerra Mundial i l'ocupació de França, i la llarga ombra de l'Holocaust; també la guerra de Algèria. L’herba de les nitsno s'escapa d'aquesta trajectòria tan coneguda”.

D'origen italià per part de pare i belga per part de mare, nascut just al final de la Segona Guerra Mundial, Modiano va publicar la seva primera novel·la, La Place de l’Étoile, el 1968 i es va convertir en un escriptor reconegut deu anys després, quan va rebre el premi Goncourt per Carrer de les botigues fosques. Si calgués triar un sol llibre que resumís el geni de Modiano, una elecció possible seria Dora Bruder, que el narrador va compondre a través d'un anunci de premsa que deia: “Es busca una noia, Dora Bruder, de 15 anys, 1,55 metres, rostre ovalat, ulls de color gris marró, abric informal gris, pul·lòver bordeus, faldilla i barret blau marí, sabates d’esport marrones. Poseu-vos en contacte amb el senyor i la senyora Bruder, bulevard Ornano, 41, París”. Les seves investigacions el van portar a la col·laboració i a Auschwitz, el van portar a les sinistres entranyes de l’Europa del segle XX.

En una entrevista publicada per Babelia el 2009, Modiano va explicar sobre aquella novel·la: "Després, amb els anys, i amb el llibre ja publicat, em va arribar més documentació sobre la Dora. I em vaig plantejar la qüestió de si mereixia la pena reescriure la novel·la o no. Vaig decidir que no. No sóc historiador. Sóc novel·lista. No importa tant el resultat de la recerca com la recerca en si. Així que la novel·la es va quedar tal com està".

Sobre la seva obsessió per ambientar les seves novel·les al barri XVI de París, burgès, aparentment anodí, dominat alhora per l'ombra de la Torre Eiffel i per sòlides mansions, va assenyalar en la mateixa entrevista: "Per això mateix, perquè no té res d'especial. Molts el consideren un típic barri burgès. Però no és del tot així. Té una part de barri anònim, banal, sense monuments històrics, on et pots imaginar coses. En altres barris de París et sents bloquejat per la història. A Trocadero i els seus voltants pots observar els carrers i la gent que els habita d'una manera una mica onírica".