Gaziel o Xammar?

El periodista del segle és Gaziel. Periodista sencer, que vol dir reporter, analista i editorialista; organitzador i director; intel·lectual i historiador del present; pensador i constructor de la contemporaneïtat, per tant. Jo no en conec cap altre de tanta volada i tanta extensió. Sense la interrupció incivil del 1936, Gaziel hauria crescut molt més encara com a periodista i no hauria caigut en el pou de l'oblit fins ara mateix. Llegiu només, si no ho heu fet ja, Tot s'ha perdut (RBA) o La Barcelona de ayer (Librosdevanguardia), els dos reculls d'articles recopilats per Jor...

El periodista del segle és Gaziel. Periodista sencer, que vol dir reporter, analista i editorialista; organitzador i director; intel·lectual i historiador del present; pensador i constructor de la contemporaneïtat, per tant. Jo no en conec cap altre de tanta volada i tanta extensió. Sense la interrupció incivil del 1936, Gaziel hauria crescut molt més encara com a periodista i no hauria caigut en el pou de l'oblit fins ara mateix. Llegiu només, si no ho heu fet ja, Tot s'ha perdut (RBA) o La Barcelona de ayer (Librosdevanguardia), els dos reculls d'articles recopilats per Jordi Amat.

De Gaziel és l'oposició entre els diaris reflectors, rectilinis, doctrinaris, intransigents, i els diaris miralls, que "no pretenen res més que reflectir fidelment en les seves llunes la fisonomia del temps". Curiosament, els primers fan periodisme subsidiari: al servei de causes, idees o directament interessos. Els segons, en canvi, procuren buscar l'equilibri i la moderació que els posi al servei del ventall de lectors més ampli possible. En definitiva, periodisme gustosament depenent i militant el primer i periodisme esforçadament independent i equànime el segon.

Xammar, tan bon corresponsal amb les seves cròniques informatives i tan extraordinari en les seves memòries dictades (Seixanta anys d'anar pel món, Quaderns Crema), és un periodista efímer, sense obra. La seva peça mestre, una conversa amb Adolf Hitler del 1923, signada amb Josep Pla, és de dubtosa autenticitat i combina la visió gairebé profètica de l'Holocaust amb una frivolitat esfereïdora sobre el personatge. Els seus incondicionals, cada cop més abundosos, es deuen no tant al periodisme com a la peça central de la seva més que honorable biografia política: el telegrama que va enviar des de Berlín el 14 d'abril del 1931 a Francesc Macià per posar-se al servei del president quan va declarar la República Catalana dins de la Federació Ibèrica.

Ni Gaziel ni Xammar van rebre mai el reconeixement que mereixen. Ni es van acostar al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Gaziel perquè quedava fora del cànon nacionalista. Xammar perquè no tenia obra. Tampoc l'amic dels dos, Josep Pla, que era el que més se'l mereixia, a la vegada com a periodista i com a escriptor, perquè era a la llista negra. No hi ha periodistes entre els premis d'Honor. Els premiats que fan periodisme, Tísner, Espinàs o Porcel, el reben com a escriptors de novel·les i assaigs. El periodisme que agrada i promou la Catalunya oficial des de sempre és el del telegrama de Xammar al president, símbol del periodisme reflector. I és el que no farem aquí, on som partidaris dels miralls; si és possible només al servei dels lectors. Benvinguts i gràcies per llegir-nos aquests primers dies en què editem elpais.cat.