El Camp Nou d’Alexia Putellas, molt més que un estadi de futbol

L’autocar de la penya de Mollet, les porres improvisades, el pare al meu costat i la meva tia un parell de files més enrere. Les anècdotes del meu avi repetides una vegada i una altra. També la meva samarreta, la primera que vaig tenir, amb el 6 i el meu nom, i la del 3 amb el de la meva germana Alba, tots dos dorsals, una foto de les nostres edats l’any 2000. Aquests records són el que representa el Barça per a mi: un sentiment abstracte que només es materialitza quan trepitjo el Camp Nou. Allà és com si els pogués tocar.

És curiosa, la memòria. De la primera vegada que vaig anar a l’estadi no recordo res del partit, però avui, ja com a futbolista professional, això seria el que em despertaria més l’atenció. En canvi, no oblido mai aquell primer viatge. Tenia sis anys i vaig pujar a l’autobús de la penya de Mollet; vaig seure al passadís, amb el pare al meu costat. Hi havia xivarri, emoció, l’expectativa pròpia dels que fan d’un club un lloc de pertinença. Recordo que van fer una porra, però no el resultat que vaig dir. I fa poc la meva tia em va explicar que jo creia que aquell primer partit era el derbi contra l’Espanyol.

Recordo també que jugava a futbol al pati de l’escola, m’engrescava i deia que allò era el Camp Nou. La imaginació infantil no té límits. Si et diuen que un dia podràs arribar a la lluna, t’ho creus. Ara, més enllà d’un joc, no sé si m’hauria cregut que algun dia podia jugar al Camp Nou, si ni tan sols sabia que hi havia una lliga femenina. Ningú m’ho va dir mai, potser perquè els adults sí que eren conscients de l’improbable. Com m’havien d’incitar de somiar jugar al Camp Nou si les dones érem minoria a les grades?

Va passar el temps i el joc de nena es va convertir en el meu estil de vida. El camí no va ser fàcil: vaig haver de marxar del Barcelona perquè no hi havia prou equips, vaig tornar, el femení es va fer professional i vam guanyar la primera Champions al mig de la pandèmia. Va ser llavors la primera vegada que vaig trepitjar el Camp Nou: immens, però fred. Solemne.

L’any següent tot va canviar. I res no va canviar: jo tornava a ser dalt d’un autocar. Aquest cop ja no duia el meu buff del Super3 ni perseguia l’Avi del Barça per a una foto. Estava vestida amb el xandall del Barcelona i anava al Camp Nou per jugar un partit de Champions. No era un derbi, sinó un clàssic. Quan l’autocar va trepitjar la Diagonal, vaig començar a veure centenars de persones caminant amb la samarreta del Barça. Vaig pensar que no tenia res a veure amb nosaltres, que podia ser una casualitat. Però quan vam girar pel carrer de l’hotel Sofia i ens vam dirigir cap a l’estadi, ja no en vaig tenir cap dubte: aquesta quantitat de gent amb bufandes a l’aire, banderes onejant i cantant l’himne del Barça era per a nosaltres.

Estava asseguda al costat de la finestreta i tenia la Jana al darrere. Em vaig girar i li vaig dir: “No sé si tinc més ganes de jugar o d’estar amb la gent”.

Com que era la capitana de l’equip, estava primera a la fila per sortir al camp. L’escala del túnel de vestuaris és costeruda i només et permet veure un fragment d’estadi i un tros de cel. A cada esglaó que puges, aquest fragment es fa més gran, fins que apareix davant teu un coliseu. En aquell instant vaig pensar: “Torna, has de jugar un partit”. I no em vaig permetre emocionar-me. Per respecte a l’afició, per respecte a la nena que anava al camp de petita.

L’ambient als partits del femení és diferent del de la meva infància: famílies, noies i nois joves, també gent gran. Un públic ampli, divers, plural. I cada cop més gran. A la prèvia d’aquell clàssic contra el Madrid, amb més de 90.000 entrades venudes al Camp Nou, em va tocar parlar en roda de premsa: “És l’inici d’una nova era”. Ho segueixo creient. El Barça és un club històric i aquella nit va tenir un ressò global, en un estadi mític per al futbol. Un futbol que no hi entén de gèneres.

Solemne o bulliciós, buit o vibrant, des de la grada o sobre la gespa, el Camp Nou és, per a mi, els viatges amb autocar, l’adrenalina de jugar davant de milers de persones, la samarreta de la meva germana, el record del meu pare. L’única manera de materialitzar un sentiment. I això és immens, molt més que la seva imponent estructura. Molt més que un estadi de futbol.

Alexia Putellas, jugadora del FC Barcelona i de la selecció espanyola. Guanyadora de dues Pilotes d’Or, un mundial de futbol i tres Champions League.