Fer-se les ungles

Només cal fixar-s’hi per començar a veure salons de manicura a cada cantonada de Barcelona. Com passa amb les franquícies de forns de pa, la seva proliferació desfermada planteja preguntes. De tant en tant fantasiejo de fer com la periodista Sarah Maslin Nir, del New York Times, que es va passar un any llarg investigant els nail salons novaiorquesos —un cau d’explotació farcit de perills per a la salut de les treballadores— i va aconseguir, amb el seu reportatge, que l’estat de Nova York els regulés legalment. Quan li van preguntar una vegada per la gènesi de la investigació, va respondre que de fet era estranyíssim que ningú no l’hagués fet abans, en aquella ciutat plena de periodistes assedegats. Els nail salons eren a tot arreu, però no semblava veure’ls ningú.

De moment, mantinc amb els salons de manicura una relació esporàdica. Quan he d’enviar un text i tinc el cap en blanc, hi vaig a fer-me les ungles. Asseguda entre els aromes tòxics, les mans immobilitzades i privades del mòbil, m’envaeix una impaciència intensa que accelera els pensaments i en algun moment cristal·litza en idea. L’alquímia arriba al punt àlgid quan fico les mans al llum de rajos UV/LED, una màquina inquietant i futurista que fa pensar en la caixa del dolor de Dune i que em condueix fins al punt final.

En un assaig de principis dels setanta, Susan Sontag exhortava les dones a assaltar els salons de bellesa (a més de fer-se lesbianes i encendre els cigarrets dels homes, entre altres gestos empoderadors). Considerava una qüestió de dignitat bàsica renunciar als rituals estètics femenins, que colonitzen l’intel·lecte amb l’obsessió per mantenir-se desitjables. Va escriure diverses variacions del mateix assaig, la mateixa crítica al narcisisme infantilitzant que les dones assumien com a natural. A dia d’avui resulta curiós llegir-los. No obstant el to intransigent i l’ànim revolucio­nari, sembla que pequin d’una mena d’ingenuïtat. En el seu càlcul, les dones només adquiririen l’estatus d’adultes quan, a banda d’ocupar plenament el mercat laboral, es deslliuressin del pànic a envellir i de la dedicació perpètua a l’embelliment del cos. Aquest alliberament mental seria un estadi inevitable en l’evolució de les dones cap a la majoria d’edat metafísica.

Mig segle després, en ple auge del feminisme cultural, no fa pinta que el pànic hagi disminuït. Més aviat, veient l’estat de la indústria, sembla que s’hagi aprofundit i avançat fins a la primera joventut. Els termes de la conversa ja no són els de la crítica militant dels setanta. Parlar dels rituals de bellesa com una imposició humiliant del patriarcat seria antic: no és incompatible denunciar la “pressió estètica” i sucumbir-hi amb gust. Crec que l’angoixa i l’autoodi de què parlava Sontag segueixen sent reals, però conviuen amb el plaer en una mena de batalla íntima i ancestral que es manté a través de les dècades. Segurament tot plegat tingui una explicació banal, com els mateixos salons de manicura, un secret a la vista de tothom.