S’ha de fer teatre fora dels teatres

La Model no és el lloc més còmode per fer teatre, però segurament és el millor espai per representar Puig Antich, cas obert, la dramatització del llibre de Jordi Panyella sobre l’anarquista barceloní assassinat el 2 de març de 1974. Tot just entrar per la zona de paqueteria, un calfred recorre el públic quan se’ns anuncia que allà mateix, fa 52 anys, de matinada, un botxí va escanyar fins a la mort el jove anarquista. Acte seguit, una guia condueix els espectadors fins a la galeria 3, on, al passadís, entre portes i portes de cel·les, amb la cisterna del vàter a fora, enreixada, hi ha dues grades. Marc Pujol, Carme Sansa i Bàrbara Roig hi reconstruiran l’intent frustrat d’una advocada d’aconseguir la revisió del procés.

La funció, escrita per Mercè Sarrias i dirigida per Jordi Pérez Solé, dura una hora i escaig, potser no prou per assumir la totalitat del mite i dels fets, aquell nyap judicial que va portar Puig Antich al garrot vil. Però veure-la des d’un dels escenaris de la vida de l’anarquista, on va estar-se cinc mesos, afegeix un significat al muntatge que no tindria dins un espai destinat a la representació. Perquè hi ha històries que s’han d’explicar fora dels teatres.

Durant la temporada regular, és molt complicat fer sortir els teatres dels teatres. La Perla 29 ha tingut la bona idea d’allunyar-se de la Biblioteca de Catalunya per muntar, al Teatre de Sarrià, La nit de les tríbades. L’espai, antic, és molt adient per al lloc on Per Olov Enquist situa la funció: en un escenari del segle XIX, en ple assaig. Fa uns anys, Òscar Muñoz, amb direcció de Roberto Romei, va començar La nit just abans dels boscos a la cantonada d’Hospital amb Junta de Comerç, fora del Romea. Si hagués plogut, hauria estat com comença l’obra de Koltès. Però això no és exactament un site specific. Sí que ho era Ciutat dormitori, el magnífic espectacle de Pau Masaló i Irena Visa, sobre el negoci de la mort. Es va estrenar el 2021 i va ser coproduït pel Lliure, que va acceptar que el muntatge es desenvolupés al cementiri de Montjuïc. Jo el vaig veure al d’Olot, durant el Sismògraf 2023. I no era estrany, perquè els festivals són gairebé els únics que estan oberts a muntar obres en llocs especials.

Fa uns anys, Daniel Wetzel, de la companyia alemanya Rimini Protokoll, em deia que ells ja van néixer, fa més de 20 anys, amb la intenció de modificar el codi, d’obrir-lo. I per això han fet funcions a dins de camions, en seus de consells d’administració, a tot arreu. El seu company Stefan Kaegi afegia que els agrada “jugar en espais amb un context arquitectònic diferent”. Per què? Doncs perquè no s’ha de tancar el teatre dins els teatres. Va contra la natura mateixa del teatre.

Els espais institucionals estan molt preocupats per atraure la gent. Si els dius que vols deixar les seves quatre parets, bufen, es graten el cap. Però ningú no podrà discutir que l’experiència de veure Puig Antich, cas obert a la Model, o Ciutat dormitori al cementiri d’Olot, és molt millor que en una caixa negra amb butaques. El teatre és l’única de les arts vives que pot resignificar una arquitectura, fins i tot fer-nos retrocedir en el temps sense cap adverbi. Esforcem-nos-hi.