‘Freshwater’: Virginia Woolf també va ser dramaturga

No s’inaugura un teatre cada dia, i encara menys amb un text de Virginia Woolf. El barri del Farró ha vist com al ja existent teatre de La Gleva se li ha sumat La Fàbrica, una nova sala que ocupa l’antiga fàbrica Numax. El local té el seu pedigrí: l’empresa i els seus treballadors van ser els protagonistes d’una pel·lícula documental de Joaquim Jordà i, anys més tard, d’un espectacle de Roger Bernat. Déu-n’hi-do. Ara s’ha convertit en un teatre al qual s’accedeix per una porta de garatge i una rampa (accessibilitat total), i l’espectacle inaugural ha estat Freshwater, l’única comèdia que va escriure Virginia Woolf.

Som davant d’un equip de luxe: la traducció i la direcció són d’Albert Arribas, que en firma la dramatúrgia amb Lluïsa Cunillé. En el repartiment conviuen actrius de la família Arribas com Paula Blanco, Antònia Jaume o Marta Ossó amb il·lustres visitants de la talla de Carles Martínez, Míriam Alamany o Pep Munné. Fins i tot Albert de la Torre, codirector del teatre, s’hi reserva un petit paper. Com a regal, en les primeres funcions també va aparèixer Mario Gas (as himself), amic i veí del barri, en un pròleg que donava la benvinguda al públic i celebrava la inauguració de la sala. Virginia Woolf va escriure Freshwater gairebé com una broma, un divertimento per als seus amics: paròdia amable dels artistes de l’època victoriana, potser com un reflex dels seus col·legues del grup de Bloomsbury. Un pintor, una fotògrafa, un poeta i una model es troben a la localitat de Freshwater, a l’illa de Wight. Parlen, s’avorreixen, discuteixen sobre art i somien a viatjar a l’Índia, aprofitant que el colonialisme encara està en voga. Hi ha una criada, esclar: Cristi Garbo està esplèndida, servicial i impertèrrita, i també la seva gosseta Lala, que roba la funció quan apareix.

La nit de l’estrena, La Fàbrica encara conservava testimonis de les reformes que s’hi acaben de fer (materials apilats, plàstics, precarietat) per la qual cosa encara contrasten més l’escenografia d’Aurembiaix Montardit i el vestuari de Manuel Mateos, que juguen a la pièce bien faite, el teló pintat i el barret amb flors. El vestit de cartró de la reina Victòria, disseny de l’escenògrafa, el recordarà aquest humil crític tota la vida. Freshwater prefigura, en certa manera, el teatre de l’absurd que recorreria Europa durant la segona meitat del segle XX, i l’aparent insubstancialitat de la trama és defensada per uns intèrprets que hi posen el coll. Per sort, un epíleg que fa de regal final al públic eleva la proposta (i les seves actrius) fins a uns nivells estratosfèrics. Llarga vida a La Fàbrica.