Mercè Rodoreda al teatre: del realisme a l’abstracció
L’escriptora ha hagut de passar quatre dècades enterrada perquè algú se la miri com si fos Shakespeare i es pregunti: què ens està dient?
No hi ha dubte que l’autor català clàssic que més ha pujat als escenaris barcelonins no és, precisament, un dramaturg strictu sensu, sinó una novel·lista que també va escriure algunes obres de teatre: Mercè Rodoreda. Si agafem la representació d’El maniquí de Pere Planella al TNC de 1999 com a punt de partida, fins a La mort i la primavera de Marcos Morau/La Veronal, que ara ha arribat al Nacional, trobem fins a una dotzena de muntatges, amb un èmfasi especial en La plaça del Diamant. Se l’ha reivindicat, se l’ha utilitzat, se l’ha girat de dalt a baix, ens l’han fet avorrir i ens l’han convertit en una icona. Rodoreda ens ha servit per a tot. I això que ella, com ens recordava l’editora Maria Bohigas el 2008 en un article a l’Avui, en l’any del centenari, ja havia deixat clar en rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes: “El que no vull, jo, que he nascut per fer d’espectador, és acabar fent de patum”. Ha acabat de patum?
I és que el 2008 va ser gros. El va encetar Toni Casares unes setmanes abans de tancar el 2007 amb la direcció de La plaça al TNC, amb dramatúrgia de Josep Maria Benet i Jornet. Quatre hores i mitja de muntatge, fidelíssim a l’original, amb una Sílvia Bel que no ha pogut treure’s de sobre la seva Natàlia-Colometa, tal com li va passar a Sílvia Munt quan va protagonitzar la sèrie televisiva a primers dels vuitanta. Ricard Salvat, ja el 2008, va estrenar Un dia. Mirall trencat al Teatre Borràs, amb dramatúrgia de Manuel Molins, una altra aposta naturalista, amb Anna Sahun com a Teresa Valldaura. I els Dagoll Dagom, també al TNC, van creure que era possible aixecar un musical d’Aloma. No el recordarem com el millor espectacle dels artífexs de Mar i cel. Al Mercat de les Flors, al Grec 2008, Carlota Subirós va ser l’única que va mirar una mica enllà, amb Rodoreda. Retrat imaginari, espectacle híbrid que partia del conte Paràlisi, tampoc no gaire reeixit, tot i la gosadia.
Si hi afegim la versió senzilla que Joan Ollé va estrenar el 2004 al Borràs de La plaça del Diamant, podríem dir que, durant la primera dècada del segle XX, gairebé ningú, al teatre, es va trencar gaire les banyes a l’hora de portar Rodoreda a escena. Ja ho deia Bohigas en aquell article: l’Any Rodoreda va demostrar “una cosa que ja sabíem: que l’última preocupació dels actors culturals és la lectura, o sigui la capacitat de parar l’orella seriosament al que intenta dir un autor”. Bufetada amb la mà plana, esmena a la totalitat.
Fins a arribar a Morau han hagut de passar moltes coses, com ara l’estrena a la Cité de la Musique de París, el 2022, de La mort i la primavera, “tableaux pour un ballet imaginaire d’après le roman éponyme inachevé de Mercè Rodoreda pour deux ensembles et deux chefs d’orchestre”, una autèntica delícia composta per Hèctor Parra, segurament la proposta més reeixida i agosarada feta al voltant del món literari rodoredià. Escoltin-la, és a YouTube. Què hauria passat, però, si Heiner Goebbels hagués arribat a enfrontar-se a Viatges i flors? El director i músic alemany, de qui havíem vist Eraritjaritjaka (TNC, 2005) o Stifters Dinge (Lliure, 2010), va rebre entusiasmat la proposta de Xavier Albertí de versionar l’obra de Rodoreda. Va començar a treballar-hi amb els Cabosanroque, però el projecte no va acabar bé: va emmalaltir i el muntatge va quedar en un calaix.
Vam haver d’esperar fins al 2023 perquè la companyia formada per Laia Torrents i Roger Aixut aixequés Flors i viatges, segurament la proposta més valenta i trencadora que hem vist al voltant de Rodoreda a Catalunya. Van anar molt més enllà de Morau amb La mort i la primavera. En tots dos casos, tanmateix, es tracta d’una apropiació en tota regla a càrrec de dos genis, però la diferència es troba en la lectura, en les ganes de llegir. Els de Banyoles es van atansar a la seva Rodoreda des del so i la paraula neta, des d’algú que abans ha mirat Brossa i Verdaguer als ulls. El d’Ontinyent ha hagut de posar campanes i un cert tuf eclesiàstic, inexistent en el text original, on la mort campa al seu aire sense cap necessitat d’una ideologia o una fe que l’esperonin.
Marcos Morau ha sabut fer-se seva aquella Rodoreda més salvatge que no s’estudia als instituts
El drama apareix quan mirem enrere, perquè la proposta de Morau té la virtut de donar un espai i una abstracció ben concrets a la novel·la. Abans de Morau, el TNC ja havia intentat acostar-se a La mort i la primavera, el 2019. L’encàrrec va ser per a Ollé, i podríem dir que va intentar aplicar codis naturalistes a un text que el que demana és una altra cosa. Va agafar sis intèrprets i va col·locar un arbre i una casa en escena, amb una il·luminació tenebrosa. Amb això no n’hi havia prou. D’aquí que creadors totals com Parra o Morau s’hagin relacionat de manera tan natural i extraordinària amb la novel·la inacabada de la barcelonina perquè el que demana, segurament, és ultrapassar la lectura plana, lineal, allò del poble maleït i els nens enterrats als arbres.
Rodoreda ha hagut de passar quatre dècades enterrada perquè algú se la miri com si fos Shakespeare i es pregunti: què ens està dient? Quin missatge ens ha llegat? Subirós, a la versió que va aixecar de La plaça del Diamant (TNC, 2023) amb l’ajuda de Ferran Dordal en la dramatúrgia, ja anava per aquí. Va posar onze actrius en escena que deien el text més popular de l’autora. Potser es va quedar a mitges, perquè hi havia poc teatre, allà. Però seria meravellós conservar una gravació de so d’aquell muntatge, poder sentir totes aquelles veus fent un resum de la novel·la, empeltades amb la música escrita per Clara Aguilar. Hi havia clarament més intenció en aquella versió de Paràlisi de 2008 que en la interpretació feminista de La plaça de 2023.
En canvi, Cabosanroque va transgredir la forma. I Morau ha sabut fer-se seva aquella Rodoreda més salvatge que no s’estudia als instituts, però que té mig món embadalit després que Penguin Classics inclogués Death in Spring al seu catàleg. Sempre m’he preguntat, tanmateix, com llegiríem avui Rodoreda escènicament si fa deu anys Goebbels hagués pogut mirar la nostra autora amb els seus ulls sense màcula, de gran lector. Mai no oblidaré la seva immersió en Elias Canetti a Eraritjaritjaka. Tant se val, segur que no ens hauria agradat.