Mag Selvin: un narrador que fa màgia

No és que la màgia m’hagi interessat mai gaire. La màgia feta per mags professionals, vull dir, pels artistes de la cosa. Els que vaig veure de petita per la tele no em van desvetllar tant com perquè de gran anés a veure el Mag Lari o el Mago Pop. La sensació vaga que una certa màgia d’ara tendeix a la superproducció em fa venir badalls. Però, ai las, resulta que al bell mig d’agost et plantes en un poble del Pirineu que escapa de l’onada de calor que torra el país, cosa que no treu que calguin jocs de mans per entretenir una cria­tura de dos anys i quatre mesos, una edat que repetirà, després, quan arribi el seu moment en l’espectacle. Per tant, quan a Castellar de n’Hug s’anuncia l’actuació del Mag Selvin no t’ho penses dos cops. L’havies vist per la tele, oi? Devia ser amb el Màgic Andreu a TV3. Amb el Juan Tamariz a TVE no el devies pescar. L’actuació és a la plaça de l’Església: aire lliure, públic familiar, xivarri d’agost, atenció disgregada. Se’n sortirà?, penses, i més quan la primera nena que surt en el truc d’inici sembla que ja li vulgui aixafar la guitarra. Després et demanes si el petit de dos anys i quatre mesos aguantarà tota l’actuació.

Dels trucs de màgia mai m’ha interessat saber-ne el mecanisme ni el secret. Saber-ho seria com esbotzar el pacte de ficció, negar la possibilitat de la imaginació. Perquè funcioni tal pacte, cal una narrativa que sembri. El Mag Selvin té una trajectòria de més de mig segle, ha assessorat alguns dels mags ara de moda, i en un tres i no res es fica a la butxaca tot el públic, començant pels més petits. No han calgut ni pantalles ni sorolls ni llums. L’humor, el ritme, la sorpresa i, ras i curt, la capacitat d’acompanyar la màgia d’histò­ries, o les històries, de màgia, fan que tot passi amb naturalitat. Selvin actua com un contador de contes o un monologuista que s’hi podria estar una hora més, en una plaça que tiraria enrere a qualsevol. Cal molt d’ofici, penso, un cop ja se m’han desfet les preguntes inicials.

En un cert moment ens proposa de sortir, com a trio familiar, en el número de les cartes que es bellugaran de butxaca. Hi ha una familiaritat en la seva manera de fer, una confiança. Per això el petit respon pel nom i per l’edat que té com si tota la vida hagués sortit en un espectacle de màgia. La mateixa familiaritat fa que em cregui que he sentit un moviment a la meva butxaca quan comprovem les cartes que han viatjat a la del meu company. Després ve la ventrilòquia: és com retrobar-se amb figures del passat. Em passa el mateix, però amb un signe d’estranyesa, amb el paper de la partenaire jove que li prepara l’instrumental per als números. Però guanya l’embadaliment. Per mi que hem comprovat que hi ha una essència, en la ficció, la imaginació i la màgia, que mai caduca i que no depèn dels trucs tecnològics. Passat l’estiu, el petit de casa encara anomena, de tant en tant, el Mag Selvin.