Un ‘Romeu i Julieta’ sense Romeu ni Julieta

Seguir l’agenda de Marcos Morau no és feina fàcil. El coreògraf d’Ontinyent passa bona part de l’any dirigint per Europa, estrenant espectacles a Alemanya, Suïssa o els Països Baixos. Per aquest motiu no podíem desaprofitar la invitació de l’òpera de Gant, quan la institució belga va contactar amb aquest diari per assistir a l’estrena de Romeo + Julia. Estem parlant del famós ballet de Prokófiev sobre els amants de Verona, passat per la mirada de Marcos Morau. Hi havia expectació en l’ambient, i els respectables espectadors belgues superaven els nervis prenent una copa de cava en una sala una mica atrotinada (el teatre tancarà aviat per a una reforma integral). Morau no va decebre. El concepte wagnerià de Gesamtkunstwerk (obra d’art total) és el més indicat per parlar de les creacions del valencià. Més enllà de la dansa, més enllà del teatre… Morau fa una altra cosa. Mentre els teatres europeus no el contracten per dirigir òperes (és qüestió de temps), el coreògraf va sumant muntatges al seu corpus artístic. Tot forma part d’una gran obra, i resulta emocionant trobar, a Romeo + Julia, ecos d’Opening night o d’Afanador. Moviments, imatges, reverberacions estètiques que, lluny de l’autohomenatge o la repetició, completen una trajectòria sòlida, compacta i molt coherent.

Això també es deu, per descomptat, a l’equip artístic que acostuma a acompanyar Morau. A Bèlgica ha tornat a treballar amb els creadors i còmplices Max Glaenzel en l’escenografia, Silvia Delagneau en el vestuari i Bernat Jansà en la il·luminació, a més de l’imprescindible Roberto Fratini com a dramaturgista. L’aposta d’aquest muntatge és radical, i funciona perquè té tot el sentit del món. A Romeo + Julia no identificarem els joves protagonistes ni els altres personatges: tots són Romeu i Julieta. Tots i ningú alhora. Això no és una història d’amor, és la demostració que el món el regeix la violència. L’espai dissenyat per Glaenzel juga amb la circularitat: una plataforma i uns telons circulars creen els diversos espais, tancant, a estones, els intèrprets en una gàbia de vidre, carrusel de la Història que es repeteix sense fi. El vestuari de Delagneau és tot en negre: ja sigui de vellut, gasa o vinil, tots els intèrprets van de dol amb faldilles voluminoses amb crinolina o armadures que recorden el treball de la dissenyadora japonesa Eiko Ishioka. Els Capulet i els Montagú no es distingeixen per la vestimenta: tots som germans, tots ens matem els uns als altres. La llum dissenyada per Bernat Jansà supera amb escreix la difícil missió d’il·luminar un escenari on gairebé tot és negre: l’escena amb les ombres sobre el teló blanc sembla, directament, un número de prestidigitació.

Morau fa moure, ballar i respirar els seus ballarins com un sol cos bategant, amb els seus característics cops de cap nerviosos i dislocacions que, lluny de provocar lesions, desplacen el centre de gravetat. Quina bona idea: en una companyia de dansa formada per trenta-tres ballarins tots són, naturalment, joves i ben plantats. Tots són, per tant, Romeu i Julieta. Fins i tot a mig duet veurem com els protagonistes van canviant d’intèrpret: aquesta és la naturalesa de l’amor, tant se val qui hi posi l’ànima i el cos. La dramatúrgia de Roberto Fratini i Koen Bollen vehicula la història a partir d’elements amb un gran poder simbòlic: el cavall i l’espasa són masculinitat i guerra, però també domesticació i joc, els canelobres i el foc evoquen la mística, el perill i el misteri. Marcos Morau no pot evitar, com a bon valencià, muntar una bona falla en cada espectacle. Dos nens jugant amb peces de construcció (de color negre, és clar) són el mirall o la prefiguració dels amants, i acaben tancant el cercle de l’espectacle com si fos un conte infantil. Un conte negre i cruel, però no per això menys bonic.

A jutjar pels aplaudiments i els bravos del final, sembla que als espectadors de Gant els va agradar l’espectacle i bona part de la platea va ovacionar dempeus tot l’equip artístic. També el director de l’orquestra, el britànic Gavin Sutherland, que va dirigir amb força i molt de brio. Romeo + Julia es representarà durant uns dies a Gant i Anvers, les dues seus de l’òpera i el ballet de Flandes, i viatjarà després a la ciutat francesa de Lilla. Ja veurem si algun dia passa per casa nostra. Mentrestant, Marcos Morau continuarà dissenyant i creant espectacles, imaginant mons que dialoguen entre si en una gran creació sense fi. Quina sort tenim de ser contemporanis de Morau.