‘Expulsió': família fora del temps i del lloc

Pau Miró va causar sensació com a dramaturg amb Plou a Barcelona, que es va estrenar a la Sala Beckett en un llunyà 2004. Érem tots més joves i teníem més cabell. Han passat els anys, ha plogut molt i la Beckett ja no ocupa un modest (però digne) local a Gràcia: ara s’allotja en un imponent edifici al barri del Poblenou. De sala alternativa a fàbrica de creació. Al seu esplèndid bar és normal trobar-s’hi expats felicíssims de viure i treballar a l’assolellada (i baratíssima per a ells) ciutat mediterrània. Miró torna als seus orígens teatrals i Toni Casares dirigeix Expulsió, el seu nou text, que en certa manera funciona com una continuació d’aquella Barcelona plujosa.

Quatre familiars es reuneixen a la casa d’estiueig dels pares, morts tots dos. Família, herència i disputes entre germans són l’argument de moltes de les nostres ficcions, però aquí l’autor vol tocar altres temes. L’expulsió física que molts sentim per part de les nostres ciutats és també una expulsió metafòrica, gairebé metafísica. La casa com a llar, refugi o niu ha passat a ser moneda de canvi, negoci i especulació. La reunió dels tres germans i la neboda serveix per parlar d’un immoble en concret, però també de tot allò immaterial.

Casares dirigeix quatre actors magnífics i molt ben escollits: Montse Germán és la germana gran, la filla adoptada, que torna a la casa d’estiueig quan és expulsada, literalment, per la seva ciutat. La seva mirada trista és la d’una dona derrotada en el terreny professional i ideològic. Ja no hi ha lloc per a les utopies urbanístiques al nostre present cínic i aterridor. Xavi Sáez i Anna Alarcón (que té a la Beckett gairebé la segona llar) són els dos germans estressats, citats per la gran per resoldre temes de família: la casa crepita i s’esquerda, i els fantasmes del passat conviuen amb els del present. Mia Sala-Patau interpreta la filla del germà, una adolescent sempre enfadada amb el seu pare i amb el món en general: un debut lluminós d’una actriu a tenir molt en compte. Les discussions a crits amb el seu pare i la violència que sembla portar a sobre denoten una ferida que l’autor decideix no mostrar-nos. Una llàstima.

L’escenografia juga un paper essencial en aquesta posada en escena: Pol Roig ha dissenyat un espai panoràmic i lunar. La casa no és casa, sinó paisatge volcànic d’arena negra, amb raigs/arbres/estrelles (il·luminació de Mireia Sintes). Tot és pati i espai exterior, i els seus habitants sembla que hi surin com si fossin astronautes explorant un nou planeta. La radicalitat de la proposta, gairebé una instal·lació escènica, xoca amb el text en els seus passatges més domèstics i terrenals, i funciona millor quan alça el vol poètic. La disposició del públic a dues bandes i l’amplitud de l’escenari provoquen, a estones, la sensació d’estar veient una partida de tennis. Les paraules, els retrets i la gelosia entre germans volen de costat a costat com pilotes llançades amb ràbia i desànim. Al final, l’adolescent furibunda és la més lúcida de tots. I aquesta constel·lació familiar funciona com un relat, una ficció. Expulsió comença molt bé i es va desinflant, intentant buscar un final, tant textual com escènic. La casa familiar s’esfondra, en tots els sentits, i els espectadors dubten uns segons sobre si ja toca aplaudir. El nostre present és molt negre, com aquest paisatge àrid i lunar.