‘Un matrimoni de Boston’: Senyores que ja despatxaven figa

La memòria és mala consellera, quan parlem de teatre. El record que tenim d’un espectacle que vam veure fa vint anys està tenyit d’idealització. Com passa amb tot en aquesta vida, del passat acostumem a recordar les coses bones i oblidar les dolentes. Vaig veure el muntatge que Josep Maria Mestres va dirigir d’Un matrimoni de Boston, el 2005: l’Espai Lliure es va transformar en un bufó saló victorià, tot entapissat de color vermell passió. El rol protagonista el va interpretar llavors Anna Lizaran, en un dels seus treballs més recordats (un de tants): els dards que llança contra la seva amiga i la seva criada semblaven escrits pensant en ella. Aquest era el poder de la immensa Lizaran, que millorava cada paper que interpretava. Emma Vilarasau fent de Claire (amiga, confident i molt més) i una jove Marta Marco en el paper de la minyona completaven aquest trio de dones independents que comparteixen sostre i embolics.

Dinou anys més tard, part del mateix equip s’ha tornat a reunir: Mestres repeteix a la direcció, Vilarasau interpreta el paper que havia fet Lizaran, Marco fa el de Vilarasau i la jove Emma Arquillué s’incorpora com la criada escocesa. Ara l’espai escènic és a dues bandes (com sempre a La Villarroel), i l’escenografia la firma Paco Azorín. El color blau turquesa del terra i dels sofàs no em convenç gens ni mica: és innecessàriament anacrònic, i tampoc recorda el teixit d’Indiana que se cita al text, normalment de tons blancs o vermellosos. Nídia Tusal vesteix les tres protagonistes com toca, ja que ens trobem al Boston de principis de segle XX: molta tela i molta capa, i la donzella amb el seu canònic uniforme en blanc i negre (i el davantal massa curt). La traducció al català és de Joan Sellent (tothom dempeus!) i continua sonant de meravella: fa la impressió que el text es va escriure en la llengua de Josep Maria de Sagarra. Aquest és el talent dels grans traductors.

Els meus espies m’expliquen que el collaret que duu Vilarasau és el mateix que lluïa Lizaran fa vint anys, i que l’actriu també fa servir el seu perfum. És ben sabut entre la gent de teatre que Anna Lizaran escollia una fragància diferent per a cada paper que interpretava. El text de Mamet està inspirat descaradament en les obres d’Oscar Wilde: ingeni, humor i màximes per emmarcar. “Els homes han nascut per ser enganyats!”. Emma Vilarasau entra en escena amb la força i el magnetisme de la Lizaran, i també ens fa pensar en ella amb algunes de les seves entonacions. Marta Marco interpreta l’amiga-amant amb un peu en el present, que a estones fa que sortim de l’obra. La gran revelació d’aquest espectacle (per als que no la coneixien) és Emma Arquillué: la seva criada s’erigeix en una roba-escenes de manual, i les seves corredisses per l’escenari arrenquen moltes rialles. Com ja va fer Elisabet Casanovas a La senyora Florentina i el seu amor Homer (TNC, 2017), aquí rau el perill dels papers de jove criada: que roben, literalment, la funció.

Ens trobem davant d’una obra plena de dones intel·ligents, bostonianes que utilitzen els homes com a protectors per poder mantenir la seva habitació pròpia. És a dir, per fer el que els doni la gana. “La causa” que defensen és la sàfica: dones que estimen altres dones perquè els homes ni els interessen ni els arriben a la sola de la sabata. L’embolic amb el collaret, l’amant i la seva dona és el més trivial d’una obra que s’acaba allargant per entestar-se a resoldre un conflicte que és el que menys ens interessa. El tercer acte i les seves plomes de disfressa de pitonissa resulten d’allò més esperpèntic, però no passa res: l’obra està a punt d’exhaurir totes les entrades i segur que tindrà una gira llarga i generosa. Emma Vilarasau és una de les actrius que omple més teatres de Catalunya, i els seguirà omplint fins que a ella li doni la gana. Brindem perquè així sigui.