Dagoll Dagom ha embarrancat

No té sentit amagar que darrere de l’accident del vaixell de Dagoll Dagom hi ha una miqueta de derrota col·lectiva

Escena de l'obra 'Mar i cel', amb l'emblemàtic vaixell.DAVID RUANO

Segur que, des del 1988 que es va estrenar, el vaixell de Mar i cel, una de les icones de la cultura catalana moderna, a l’altura dels mitjons de Tàpies o les cançons de Rosalía, ha patit més d’una incidència. D’algunes en deu haver notícia pública i altres es quedaran per a les autobiografies d’Anna Rosa Cisquella i Joan Lluís Bozzo. Me’n vaig a l’última: el dijous 26 de setembre, en el comiat definitiu del més gran musical català de tots els temps, la barca va fer figa i la funció es va haver de suspendre. Sap greu pels artistes i els espectadors afectats, però em va bé com a metàfora. Seguint la màxima divisa de la faràndula que diu que l’espectacle sempre ha de continuar, que se t’espatlli la barca a mitja travessia és una imatge bastant precisa del que significa el naufragi de la companyia per a la continuïtat cultural —el mantra dels mantres— del país. Diria que no n’hem fet gaire cabal. Naturalment, els veterans directors de Dagoll Dagom (Bozzo, Cisquella, Miquel Periel) tenen tot el dret de jubilar-se i inclús de morir-se, però darrere de les seves declaracions —que he seguit amb atenció analítica— s’hi entreveu una certa desconfiança en el relleu generacional.

Vist amb perspectiva, la funció que ha exercit la companyia és insubstituïble. Ja no només per haver elevat Guimerà i la seva glossa del ressentiment islàmic a l’imaginari català (convertint-nos en la nació cristiana més preparada per entomar el futur pròxim). És increïble el nas que han tingut, aquests últims 50 anys, a detectar el més singular i va­luós de la nostra cultura popular, que és la que perviu. En unes maniobres forçades que ni els velers de la Copa Amèrica, van xutar-nos Pere Calders a la vena i han fet que encara avui es canti als plançons de la pàtria una cançó estranyíssima i galàctica de Sisa. Van importar amb un segle de retard les operetes de Gilbert i Sullivan. Es van avançar a la tendència hegemònica del feminisme anostrant Doro­thy Parker i van fer escriure a Vázquez Montalbán la seva millor obra en català. Han musicat —ço és, acostat al populatxo— Rodoreda, Rusiñol i Moliner. Fins i tot es van atrevir amb Lluís Llach, que és una orsada meritòria. Tot junt, a banda de fer goig, configura un èxit tan improbable i irrepetible que es comprèn que els seus creadors hi vulguin posar un llacet i tancar-ho aquí, segellant el llegat perquè ningú el perverteixi, com si fos el mausoleu del faraó.

Vist amb perspectiva, la funció que ha exercit la companyia és insubstituïble

Ja hi ha molta gent esmerçada a celebrar l’últim —en teoria— retorn de Mar i cel, així que abraçaré la tristesa: no té sentit amagar que darrere de l’embarrancament de Dagoll Dagom hi ha una miqueta de derrota col·lectiva. La d’un país que ha perdut el múscul i el mercat per mantenir en escena permanent un dels pocs fenòmens culturals, un llenguatge propi, d’èxit transversal i durador. Es veu que Gustav Mahler va deixar escrit que la tradició no és l’adoració de les cendres, sinó la transmissió del foc. Totes les torxes se’ns apaguen. I nosaltres, per escalfar-nos, no sabem fer altra cosa que estellar la fusta de la barca i fotre-la a la foguera. Espero que l’avaria tingui arreglo.

Más información

Arxivat A